Volem viure en llibertat
El 28 de juny de 1992, dimarts farà trenta anys, el Girona es jugava a Salamanca la possibilitat de pujar a segona divisió A. Depenia d’ell mateix. Guanyant, pujava. Va perdre 2-1 i Xavi Agustí, indignat amb una directiva que havia tingut cinc mesos els jugadors sense cobrar i amb unes patums que no van voler ajudar, va marxar del club després de quatre temporades d’èxit. Era diumenge i a El Punt treballàvem per treure un diari especial dilluns. Llavors encara no sortien alguns diaris el dilluns. Però aquell diumenge érem a la redacció de Figuerola i vam ser alertats de matinada que hi havia dos artefactes explosius a Girona, un a la Gran Via, prop d’un banc, i un altre a la Devesa. Vam passar la nit en blanc braç a braç amb Tura Soler i Xevi Xirgo. Quan ens vam despertar dilluns vam saber que s’havia iniciat una batuda contra independentistes catalans que va ser coneguda com l’operació Garzón. Aquell dilluns 29 de juny van detenir set persones que acusaven d’estar directament lligades a diversos explosius trobats. Després van començar detencions indiscriminades de persones només pel fet de ser independentistes. Faltava poc per als Jocs de Barcelona i el ministre Corcuera alertava que calia netejar els carrers de gent perillosa que els pogués espatllar. Garzón anys després ho reconeixeria i també qui era secretari d’estat de Seguretat, Rafael Vera, després empresonat com a ideòleg dels GAL. Van detenir d’una manera o altra més de cinquanta persones. Moltes van passar temps en presó i van ser brutalment torturades. Garzón va callar. Els mitjans de comunicació en general van mirar cap a un altre lloc i van callar. El País ho va justificar. Els jocs olímpics per davant de tot. El Punt, El Temps programes com L’Orquestra i intel·lectuals com Manuel Vázquez Montalbán i el bisbe Camprodon van plantar cara. I, després, El Punt va impulsar el concert Catalunya vol viure en llibertat, que va reunir a la Devesa el 29 de juliol els grans noms de la música de casa nostra i més de quinze mil persones per demanar que Mai més es repetís un fet com aquell. A poc a poc el país va reaccionar, els presos van ser jutjats i alliberats, algun dels torturats ni va anar a judici i el TEDH va condemnar l’Estat espanyol per no haver investigat les tortures. Cal recordar-ho. Tot ve de lluny. Fa trenta anys no volíem més tortures i volíem que Catalunya visqués en llibertat.
