La increïble biblioteca minvant

Fa temps, quan la Núria Espert ja era gran, en una d’aquelles revistes tan heteronormatives i dictatorials pel que fa a un sol i únic cànon de bellesa, li van fer un reportatge on la van fotografiar al costat d’una minsa llibreria. L’Espert explicava que amb el temps s’havia anat desprenent de milers i milers de llibres de la seva antiga biblioteca. Em va semblar un despreniment intolerable. Jo, que sortia sovint del pis on havia viscut Maria-Mercè Marçal i observava bocabadada com no podia saber de quin color era la paret del mur de tants llibres com n’hi havia; jo, que observava els malabarismes enginyosos per superar obstacles arquitectònics i la importància del petit pany de paret sobre les portes per acumular més i més volums de llibres. Recordo sempre que evoco aquella llibreria immensa com Pere Gimferrer volia visitar-la, i ho entenia: eren, parafrasejant un títol seu, les cartografies del desig, de la passió, dels interessos, dels autors tastats, dels autors repetits. Més ben dit, encara, de les autores, ja que la Marçal tenia dividida aquella biblioteca en dos: autores i autors. Aquest era el meu cànon, la meva mesura també hauria de ser la desmesura, i comprava i acumulava, i vestia totes les parets, i afegia nous estants, i el meu delit per alimentar de més i més llibres casa meva era absolutament insaciable.

I jutjava les altres cases i els seus habitants pel nombre de llibres que tenien, i només hi havia una cosa pitjor que no tenir llibres, dir-me que en tenien però que no els hi cabien i els havien posat dins un armari. Els unicorns no viuen dins la foscor. M’hauria fet sense cap dubte de la secta dels bibliòfils sexualment actius i practicar la regla fundacional de John Waters: “We need make books cool again. If you go home with somebody and they don’t have books, don’t fuck them.” No vaig necessitar practicar-la perquè només m’enamorava de dones lectores, perquè crec que som el que mengem però sobretot som el que llegim.

Però els anys passaven i els meus primers llibres acumulaven dècades, i la Yourcenar, i Shakespeare, i Colette i Pizarnik envellien malament com de tants altres. Àcars, pols, edicions que ja no m’interessaven, traduccions que no em feien el pes, lletres massa petites i fulls massa prims per assegurar-me una bona lectura. L’objecte llibre tot i que estigués tan ple de llum no era indemne als estralls del temps.

Així que amb els anys m’he anat desfent d’alguns dels meus llibres, la majoria ben nous: llibres que no he pogut acabar, llibres que un cop acabats sé ja no tornaré a llegir mai més, edicions que no m’interessen, llibres que ja no em diuen res, el problema és que molts estan dedicats i no sé com desfer-me’n sense mutilar-los. Sento que ja no necessito més estanteries i que he de treure’n alguns per fer-ne lloc a d’altres.

Ara ja no sé si acabaré com l’Espert, penso que dividim els llibres per gèneres i interessos però també podríem dividir els llibres per les edats de la vida, llibres que hom ha de llegir abans dels 20, abans dels 30, llibres que hom no pot entendre abans de fer-ne 40. I també m’adono que en una primera meitat de la vida tendim a acumular, mentre que en una segona recordem les màximes estoiques que massa de tot ens distreu, i que tenim coses però elles també ens tenen i ens refugiem en l’essencial, a voler arribar nusos o amb en poc feix, a la mort.

Maria-Mercè Marçal va morir als 46, no sabrem mai quina llibreria tindria avui amb 70 anys, però sé que grans amigues seves com la Mercè Otero-Vidal n’ha fet donació al centre de documentació de Ca la Dona.

Sovint quan estic passant el tou del dits pels volums de la meva biblioteca, em ve una ràfega d’imatges inventades però del tot plausibles: els meus llibres quan ja no hi sigui: posats en caixes, llençats a contenidors, l’esperança remota que algun fill d’algun nebot vulgui recuperar alguns volums, els meus llibres en llibreries de vell, si encara existeixen, amb dedicatòries d’amor i fulles seques i paràgrafs subratllats. Potser la síntesi de l’edat madura també és això, dir-li a la teva biblioteca: “et vaig desmembrant a poc a poc abans que m’hagis de sobreviure patint sobre el teu llom la indecència d’un futur sense la meva devota custòdia (tot i que, no ens hem d’enganyar, no pas amb tots i cadascú de vosaltres)”.