L’esquerra en blanc i negre

La dels partits que es fan dir d’esquerres és una fotografia que ha quedat atrapada en altres temps. Punys alçats, No Passaran i blasmar tot el dia el PP com a pràcticament únic argument –“si tu no hi vas, ells tornen”– esbossen una imatge en blanc i negre que es contraposa amb la d’un context polític, econòmic i social de canvis cada cop més accelerats i dràstics. I en aquest context passen coses com les de les eleccions andaluses, on el PSOE i els seus satèl·lits han quedat literalment noquejats electoralment per una incapacitat manifesta de connectar amb el seu votant considerat tradicional. Fa temps ja, podríem dir que anys, que l’esquerra institucional té un primer problema, i greu, de discurs. Com a corrent ideològic ha quedat bloquejat i ha tingut dificultats més que manifestes per actualitzar el seu relat a l’evolució que han tingut fenòmens com la immigració, la seguretat, la globalització econòmica o, fins i tot, els límits que cal imposar a l’estat del benestar en un moment d’estretors com l’actual. Però el maldecap de l’esquerra no és només una qüestió de fons, sinó també de formes. I Andalusia, de nou, és possiblement l’exemple més cruent de com els socialistes i companyia han acabat absolutament embriagats per una visió patrimonial del poder, on mantenir-lo era pràcticament l’únic propòsit. I com a recepta magistral per mirar de conservar-lo, tot s’ha reduït a anar alertant a cada cantonada de l’arribada d’un llop amb d’ullals esmolats que alça sense gaires complexos la bandera de l’extrema dreta. I fora d’això, quina ha estat la proposta del PSOE? No gaire res més, oi? I, és clar, el seu electorat no ha mossegat l’ham, perquè, per convicció, exigeix més. Començant per canvis i transformacions. Per contextualitzar-ho en un exemple actual, si parlem del preu de la llum algú que vota Podem voldrà que es posi cullerada en els beneficis de les companyies i no fiar-ho tot, només, a una rebaixa cosmètica de l’IVA. Ser d’esquerres, en resum, és alguna cosa més que predicar-ho.