El fantasma interior

Els petards en cascada, sentir el seu esclat un rere l’altre, sense pausa, com si aquells que els encenen es posessin d’acord. I és clar que és un acord impossible, només una lleu cortesia atura l’encesa al pas d’un vianant, tret que no passi el contrari, que algun brètol et vulgui espantar amb un tro d’aquells que tenen ressonància bèl·lica, d’aquells que sembla que ja no n’hi pugui haver que petin més fort. La canalla regira en el maletí de cartró que hem anat a comprar seguint el primer ritual iniciàtic, i aquest any hem pujat de grau: hem deixat la capsa infantil i n’hem agafat una de batejada com a familiar, però en anglès. I així entre fonts, bengales i candeles, traques, serpentines, i aquells que peten només llançant-los a terra, i les capses de petards americans, hi ha trons que ja fan impressió. Encara n’hi ha de més intensos i la gamma de coets que s’enlairen amb la sintonia que ens adverteix que aixequem vista enlaire, com cantava la Núria Feliu, si volem veure el seu esclat i festa lumínica, però això ja serà per a una altra fase de creixement. Llançar algun petard i veure com el foc agafa presència, i l’olor de pólvora cremada s’instal·la en l’ambient, com només ho sap fer l’olor de terra mullada, fa que Sant Joan ens ompli amb la il·lusió que la nit més curta de l’any ens hagi de dur l’alegria de l’estiu, els dies feliços, el de les síndries refrescant-se en un safareig, la dels salts d’aigua, la de les hores de platja, i remullades a mar. I rere els petards la creença que això espanta fantasmes i esperits. Tants fantasmes volem espantar que sembla ser que hi hem dedicat 19 milions d’euros de despesa. Deia l’autor de Tots els mecanismes, Melcior Comes, com contrasta aquesta venda milionària amb els 400.000 euros de venda de llibres durant la Setmana o Sant Jordi. No sé com ha anat la venda de coca de Sant Joan, però segur que som més d’estómac agraït, i d’espetec, que no d’alimentar el pensament. El fantasma que volem espantar és dins nostre.