Que s’ho facin mirar

Aquests dies hem vist morts i ferits amun­te­gats a la tanca de Meli­lla, tots ells vícti­mes de la invi­o­la­bi­li­tat de la fron­tera i la sobi­ra­nia espa­nyola i euro­pea. Ells són els no-naci­o­na­lis­tes, però aixe­quen murs ben alts con­tra l’arri­bada d’estran­gers, els omplen de poli­cies ben armats i no dub­ten a uti­lit­zar o tole­rar una violència inhu­mana con­tra els que neces­si­ten can­viar de país per aspi­rar a un pes­sic de la riquesa i el benes­tar que gau­dim a Europa. Ara ha estat la poli­cia mar­ro­quina, que ha actuat de manera sag­nant davant de la bovina mirada del govern espa­nyol “més pro­gres­sista de la història”, en una con­tra­dicció més de les mol­tes que suma aquest govern que diri­geix un PSOE gris, jacobí i con­ser­va­dor amb l’ajuda dels grups que li van rega­lar inves­ti­dura i pres­su­pos­tos a canvi de la il·lusió de fer veure que fan política. El Mar­roc fa la feina bruta a Espa­nya i Pedro Sánchez feli­cita amb la boca petita la poli­cia mar­ro­quina, sense posar el crit al cel con­tra el seu vio­lent aliat, perquè la real­po­li­tik és així i des del març el regne d’Espa­nya i el seu govern pro­gres­sista van deci­dir que era més impor­tant man­te­nir la fron­tera ben con­tro­lada i tan­cada que no pas con­ti­nuar donant un trist suport simbòlic al poble sah­rauí que en el pas­sat havien ocu­pat, explo­tat i poste­ri­or­ment aban­do­nat a la seva dis­sort. Els 23 morts de Meli­lla –27 segons les ONG locals– han pagat car el dret a la sobi­ra­nia d’Espa­nya i els girs cínics de la política inter­na­ci­o­nal d’un Estat que es vanta de ser el campió dels drets humans i de l’estat de dret men­tre es passa pel folre les vides dels ciu­ta­dans que hi volen entrar o que han acon­se­guit fer-ho irre­gu­lar­ment, els drets de les dis­sidències inter­nes –inven­tant-se sedi­ci­ons per mani­fes­ta­ci­ons i vota­ci­ons pacífiques– i les car­tes i com­pro­mi­sos del dret inter­na­ci­o­nal que va sig­nar per ser reco­ne­gut entre els països res­pec­ta­bles del món. Que s’ho facin mirar, els països res­pec­ta­bles del món.