Opinió

Tribuna

Cançó enfadosa i embats inevitables

“El govern de l’Estat practica un diàleg de sords, les muralles judicial o monàrquica pateixen podridura però per fer-hi front caldrà més unitat d’acció

Aviat farà 5 anys del gran embat d’octu­bre del 17 i encara no hem pogut o sabut rellançar un procés que pre­sen­tava una força impa­ra­ble. És cert que, en política cata­lana, s’ha man­tin­gut la majo­ria inde­pen­den­tista, mal­grat el gran desànim i fins i tot des­a­fecció de bona part dels votants. En política espa­nyola governa una coa­lició auto­pro­cla­mada d’esquer­res, que, després dels indults, ha entrat en una mena de cançó enfa­dosa, quan afirma que sí vol però a tot diu que no vol. Un diàleg, de sords o de besucs, tant li fa.

Par­ti­cu­lar­ment, manta vega­des també ho hau­ria dei­xat córrer tot, si no fos perquè les rela­ci­ons per­so­nals són tan trans­ver­sals, com passa a la majo­ria, que a alguns, mal­grat colos­sals, ciclòpies, decep­ci­ons, encara ens resta un bri d’ànim per esca­tir esce­na­ris diver­sos i aven­tu­rar pro­pos­tes posi­ti­ves, única manera de man­te­nir il·lusi­ons unitàries i espe­ran­ces al límit de la defa­llença.

En aquest ordre d’idees, cal, per exem­ple, pre­gun­tar-nos quins són els punts més dèbils o més estan­tis­sos de les actu­als estruc­tu­res de l’Estat espa­nyol.

D’entrada, i mal­grat la seva apa­rença de for­ta­lesa, cal fit­xar-nos en el sis­tema judi­cial que orbita entorn dels més alts tri­bu­nals. Cada cop apa­reix més clar que és el prin­ci­pal fac­tor que va lami­nant –de vega­des escan­da­lo­sa­ment– el pro­cla­mat estat de dret. A l’exte­rior, la situ­ació i la lluita dels exi­li­ats pres­si­ona els orga­nis­mes judi­ci­als euro­peus, i a l’inte­rior, ens bellu­guem al ritme del pèndol de les alter­nan­ces, entre l’amenaça de la revisió dels indults i l’espe­rança de relleus per­so­nals que poden esquer­dar pro­nun­ci­a­ments monolítics, de pedra picada. Can­vis refe­rits prin­ci­pal­ment al Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal.

La mura­lla judi­cial té fongs en els fona­ments, però també dis­posa d’uns con­tra­forts con­si­de­ra­bles en els nuclis de poder poli­ci­als. Ara bé, són fona­ments que també patei­xen la podri­dura de les cla­ve­gue­res de l’Estat, que, almenys fins fa poc, han impli­cat la mateixa monar­quia.

Cal també parar esment en el sis­tema i for­ces econòmiques. En aquest punt em vol­dria reme­tre als estu­dis que ha fet un nota­ble grup d’eco­no­mis­tes, tals com López Casas­no­vas, sobre com podria fun­ci­o­nar l’eco­no­mia cata­lana en el marc espa­nyol i d’un món glo­bal. S’apun­ten qua­tre supòsits, que són: A).- Una auto­no­mia millo­rada per l’accep­tació de bones rela­ci­ons. B).- Un fede­ra­lisme tou que tren­qui l’engany actual d’un Estat que només ha des­cen­tra­lit­zat les des­pe­ses i no les res­pon­sa­bi­li­tats fis­cals. C).- Un fede­ra­lisme radi­cal o de con­fe­de­ració. I per aca­bar, D).- Un Estat inde­pen­dent. No cal dir que aques­tes pro­pos­tes van totes en ordre de millora crei­xent.

Pel que fa al poder exe­cu­tiu, hem de patir la política pira­mi­dal d’un Estat que ni tan sols reco­neix les sobi­ra­nies de les naci­o­na­li­tats històriques, sobre­tot les que li han plan­tat més embats, pri­mer Euskadi i ara Cata­lu­nya. Per dis­si­mu­lar-ho, va orga­nit­zar el cafè per ter­ri­to­ris autonòmics, amb par­la­ments nodrits de par­tits que fun­ci­o­nen amb llis­tes tan­ca­des. El resul­tat, al cap dels anys, dibuixa una mena de regne de tai­fes, o de baro­nies, que, amb la inflació ascen­dent de la cor­rupció, han con­ver­tit aquests par­tits domi­nants de l’alter­nança en coves d’Ali Babà. Les con­dem­nes per cor­rupció s’esde­ve­nen simbòliques, per tal com s’indul­ten ver­ti­gi­no­sa­ment.

Per això i pel que fa a la taula de diàleg que reclama Cata­lu­nya, només pot arri­bar si s’este­nen els seus clams arreu dels ter­ri­to­ris penin­su­lars, com va fer-se en la pri­mera tran­sició. Però la tasca es per­fila hercúlia, de tan i tan difícil mate­ri­a­lit­zació...

I per aca­bar, de postres, ens hem de con­ce­dir la llicència d’aban­do­nar, públi­ca­ment i mediàtica –sobre­tot mediàtica­ment–, els embats entre nosal­tres, els debats interns, els de qui com­par­tim la mateixa casa. És ben cert que per cami­nar junts no cal fer-ho bar­re­jats, però sí con­vençuts que els embats autèntics van venint sols i que, d’una o altra forma, són ine­vi­ta­bles. I les pro­pos­tes con­cre­tes s’han de par­lar entre tots ple­gats, la ciu­ta­da­nia i el poble. I també en pla­ces i mer­cats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia