Germain & Freixanet

Poc després de guanyar el premi Nobel de Literatura, Albert Camus va escriure una carta al senyor Louis Germain. Era el 19 de novembre de 1957. Havia estat el seu mestre, quan tenia nou anys, a Alger, i va ser gràcies a aquest home que Camus va aconseguir una beca que li va permetre continuar estudiant. En la carta, més de trenta anys després d’aquell mestratge decisiu, l’escriptor diu que “sense vós, sense aquesta mà afectuosa que vau parar a l’infant pobre que jo era, sense el vostre ensenyament i el vostre exemple, res de tot això no hauria succeït”. Camus no fa gaire cas dels honors que acaba de rebre i recalca l’agraïment, “per assegurar-vos que els vostres esforços i el treball, el cor generós, continuen ben vius en un dels col·legials que no ha deixat de ser el vostre alumne agraït”. Francesc Freixanet ha estat una mena de Louis Germain. Fa més de quaranta anys que ell, un jove mestre de Camarasa, va entrar al projecte de l’escola Ton i Guida, als barris del Verdum i Les Roquetes. Va viure’n la reconversió en centre públic, que no va ser un procés fàcil i que es va consolidar gràcies a la tenacitat dels mestres per conservar una pedagogia activa en un entorn desfavorit, a mig camí de l’ensenyament i de l’acció social i política. Després, ha estat el director durant vint anys d’Antaviana, a Nou Barris, hereva i continuadora d’aquella escola històrica fundada el 1962. Ara, Freixanet s’ha jubilat i ha rebut un reconeixement emocionant. Només cal veure les imatges dels seus últims passos pel centre, envoltat de la gent que ha estimat i dels estudiants que el veneren, generacions que s’apleguen en el comiat que es concreta en una alzina plantada al patí. Una alzina que, com deia Miquel Pairolí, és “una sàvia estratègia de perdurabilitat de la vida, de resistència a les lleis de les estacions, al pas dels anys”. No podem saber si hi haurà cap Nobel entre els estudiants d’Antaviana. En tot cas, això segur, tots recordaran la mà afectuosa, aquell “secret de llum” de la seva infantesa.