Laura Borràs, caça major

El cas polític i judicial de Laura Borràs és endimoniat, perquè si bé és cert que està concebut i impulsat com a eina d’assetjament contra l’independentisme, també és veritat que remet a un seguit de decisions de tipus administratiu que, si són provades, entrarien de ple en la il·legalitat. Ara bé, el que s’oculta a l’opinió pública és que la pràctica de fraccionar contractes –que és del que s’acusa a Borràs– és molt freqüent a tots els nivells de les administracions públiques i que, en general, aquesta tàctica no pròpiament legal s’utilitza molt més per agilitzar una burocràcia desesperantment lenta que no pas per afavorir una empresa o una altra.

No només això, el camí correcte –que són les licitacions públiques–, a més d’allargar-se en el temps, sovint amaga condicions que penalitzen i puntuacions extra pensades i aplicades per aconseguir que només una de les empreses en concurrència pugui aconseguir el contracte desitjat. No és difícil fer-ho, només cal que el que es demani sigui un vestit a mida. I aquí sí que, en general, els amics i els favoritismes es dissimulen per sota de la taula. És més, en molts casos les empreses perdedores són perfectament conscients de les regles de joc, però no ho denuncien perquè sovint, un cop resolt el concurs, poden tenir accés a alguna subcontractació interessant. Passa cada dia i mai ningú no s’escandalitza.

En definitiva, la presidenta del Parlament ni s’ha enriquit ni ha fet res estrany. Simplement –hi insisteixo, en cas que es demostri– haurà aplicat un mecanisme perfectament conegut que no es persegueix perquè podria alentir encara més el funcionament de les administracions. I la prova definitiva del caràcter polític de la persecució és que cap partit no demana duresa contra el fraccionament de contractes. Cap ni un. Només que plegui Laura Borràs.