Laura Borràs, caça major

El cas polític i judi­cial de Laura Borràs és endi­mo­niat, perquè si bé és cert que està con­ce­but i impul­sat com a eina d’asset­ja­ment con­tra l’inde­pen­den­tisme, també és veri­tat que remet a un seguit de deci­si­ons de tipus admi­nis­tra­tiu que, si són pro­va­des, entra­rien de ple en la il·lega­li­tat. Ara bé, el que s’oculta a l’opinió pública és que la pràctica de frac­ci­o­nar con­trac­tes –que és del que s’acusa a Borràs– és molt freqüent a tots els nivells de les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques i que, en gene­ral, aquesta tàctica no pròpia­ment legal s’uti­litza molt més per agi­lit­zar una burocràcia des­es­pe­rant­ment lenta que no pas per afa­vo­rir una empresa o una altra.

No només això, el camí cor­recte –que són les lici­ta­ci­ons públi­ques–, a més d’allar­gar-se en el temps, sovint amaga con­di­ci­ons que pena­lit­zen i pun­tu­a­ci­ons extra pen­sa­des i apli­ca­des per acon­se­guir que només una de les empre­ses en con­currència pugui acon­se­guir el con­tracte desit­jat. No és difícil fer-ho, només cal que el que es demani sigui un ves­tit a mida. I aquí sí que, en gene­ral, els amics i els favo­ri­tis­mes es dis­si­mu­len per sota de la taula. És més, en molts casos les empre­ses per­de­do­res són per­fec­ta­ment cons­ci­ents de les regles de joc, però no ho denun­cien perquè sovint, un cop resolt el con­curs, poden tenir accés a alguna sub­con­trac­tació interes­sant. Passa cada dia i mai ningú no s’escan­da­litza.

En defi­ni­tiva, la pre­si­denta del Par­la­ment ni s’ha enri­quit ni ha fet res estrany. Sim­ple­ment –hi insis­teixo, en cas que es demos­tri– haurà apli­cat un meca­nisme per­fec­ta­ment cone­gut que no es per­se­gueix perquè podria alen­tir encara més el fun­ci­o­na­ment de les admi­nis­tra­ci­ons. I la prova defi­ni­tiva del caràcter polític de la per­se­cució és que cap par­tit no demana duresa con­tra el frac­ci­o­na­ment de con­trac­tes. Cap ni un. Només que ple­gui Laura Borràs.