Quan convé saltar-se la llei

Fa uns dies, unes fotos corprenedores que guanyaran molts premis mostraven l’entrenadora de sincronitzada dels Estats Units, la catalana Andrea Fuentes, anant a buscar sota l’aigua la seva nedadora, Anita Álvarez, que s’enfonsava irremissiblement després d’haver perdut el coneixement en acabar l’exercici. La decisió i els ràpids reflexos de Fuentes li van salvar la vida, mentre els socorristes de la piscina romanien com a estaquirots esperant una ordre arbitral que mai va arribar per rescatar-la, tal com manen les normes. I aquí vinc. Les normes, la llei, no són més al cap i a la fi que convencions socials, regulacions de comportament general que una autoritat superior ha dictat en nom del bé col·lectiu i de la convivència, en qualsevol espai. Però mai, enlloc, hi ha veritats absolutes ni circumstàncies idèntiques, i episodis com el de Fuentes o sentències increïbles que sovint veiem que escapen a tot sentit comú, ens demostren que el jutge més just i la persona més correcta no són els que compleixen sempre la llei a ulls clucs, sinó els que tenen prou coneixement i criteri propi per saber quan no només es pot trencar, sinó que és obligat fer-ho. Quants genis, quants avenços la humanitat no s’hauria perdut si algú no hagués transgredit els criteris fixats en la seva època?!

Tot i que ja s’han afanyat a dir que la norma la canviaran, a dreta llei Fuentes hauria de ser ara sancionada. De debò seria just un jutge que així ho dictaminés? Menys fonamentalisme amb el compliment de la legalitat com a credo de vida i més sensatesa de gent com l’Andrea que sap que les normes, a vegades, hi són justament per saltar-se-les.Tot plegat m’ha recordat unes imatges que fa pocs anys es van fer virals del judici a un conductor nord-americà de 96 anys a qui havien multat per excés de velocitat en una zona escolar. El jutge, Frank Caprio, li pregunta pels fets i l’home li diu que no agafa mai el cotxe, que ell no condueix pas tan ràpid, però que aquell dia duia el fill discapacitat de 63 anys al metge per ser tractat de càncer. “Sap? Vostè és un bon home, té més de 90 anys i encara té cura de la seva família”, li diu el jutge, que fins i tot bromeja dient que és un “mal exemple” perquè li posa molta pressió a ell mateix davant el seu fill, present a la sala. Tot això, òbviament, abans d’absoldre’l i desitjar-li el millor. Més Caprios i menys estupidesa humana falten en aquest món.