Boris Johnson, la festa s’ha acabat
El primer ministre britànic, Boris Johnson, és l’exemple paradigmàtic de com d’imperfecta i capriciosa pot arribar a ser la política, que ha permès que un personatge tan inadequat hagi ocupat un lloc de tanta responsabilitat com és el 10 de Downing Street i s’hi hagi mantingut malgrat els escàndols que ha protagonitzat i la seva imparable pèrdua de credibilitat. L’onada del ‘Brexit’ i el populisme carismàtic el van catapultar al capdavant del Partit Conservador i del govern del Regne Unit aprofitant el moment i el desgast de Theresa May i, des d’aleshores, el seu full de serveis ha acumulat pocs actius més enllà de la firma d’una versió dràstica de la separació de la Unió Europea, i en canvi sí un rosari d’episodis polèmics. La llista és interminable: l’escàndol de les festes il·legals a Downing Street durant la pandèmia (el ‘partygate’), la revelació de les seves reiterades mentides als ciutadans i a la cambra dels Comuns, les seves poc creïbles disculpes, la moció de censura dels seus companys de partit superada però amb un vot de càstig del 40% i, aquests últims dies, el degoteig de dimissions de ministres i alts càrrecs del seu govern, que ha suposat l’estocada final a la confiança que ha de tenir qualsevol lideratge.
Un seguit de despropòsits que en les darreres hores n’havia erosionat fins a límits insostenibles la reputació i la capacitat de mantenir-se al timó del que quedava del govern. Boris Johnson havia triat resistir segurament empès per la pròpia autoestima, també per la certesa que el relleu no serà fàcil. El fet que no existeixi una alternativa plenament configurada i amb prou suport dins les files conservadores i que tampoc en el centreesquerra laborista s’hagi acabat d’enlairar la figura de Keir Starmer, el nou líder de l’oposició des de fa un any i escaig, li ha proporcionat prou oxigen per aguantar fins que ja no ha pogut més. És precisament a l’hora del llegat quan queden retratades totes les figures històriques, la de Johnson no en surt gaire ben parada i l’únic mèrit polític que se li pot adjudicar és l’habilitat d’haver sobreviscut fins ara a la seva pròpia figura.