Opinió

Ombres d’estiu

‘Alcarràs’

Podia haver estat un díptic, però em veig amb cor i ganes de fer una trilogia sobre les “pel·lícules d’estiu”. Fa anys que escric “ombres” amb el desig que, més encara a l’estiu, resulti agradable passar-hi. El cas és que, com en les dues sèries precedents, volia començar amb un film de Hitchcock, però les meves circumstàncies fan que hi renunciï perquè no he trobat el temps per revisar aquell que tinc en ment. Així és que ho encetaré d’una manera fàcil amb una pel·lícula recent que, com suposo que també passa a part de les persones a qui agraeixo que em llegeixin, tinc ben present. O potser en vull escriure una mica per contribuir que no s’oblidi després de tanta alegria amb l’Os d’Or de Berlín, de la seva omnipresència mediàtica durant unes setmanes i fins el seu èxit de taquilla en un moment en què les sales de cinema pateixen l’abandó dels espectadors.

Amb Estiu 1993, ambientada en un poble de la Garrotxa, Carla Simón mostra les hores xafogoses de l’estiu i els banys refrescants en un riu, com també el fet que és una estació de festes majors. Suposo que és un temps en què encara hi fa més calor, a les terres lleidatanes de Ponent. Tanmateix, començo amb Alcarràs a mig juliol encès malgrat que la pel·lícula fa entreveure que transcorre cap a finals d’agost i així, doncs, amb l’estiu en declivi: quan es cullen els últims préssecs (cosa definitiva per als Solé, que han d’abandonar les terres de cultiu) i apareixen les primeres figues que el patriarca de la família ofereix inútilment al propietari. També hi ha una festa major d’estiu i una cargolada en un dinar a l’aire lliure que, amb totes les tensions familiars, acaba amb una remullada en una piscina. Demà: Libertad (Clara Roquet, 2021)



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.