Una generació fracassada

Tot fent paràfrasi de Ciceró, quan un gover­nant veu peri­llar el seu man­dat és quan comet els errors més grans. És el que aquests dies es pot adver­tir dins el viratge estrambòtic de Pedro Sánchez. És molt més que una fugida cap enda­vant. És una car­rera cap al pre­ci­pici. No trobo cap pre­ce­dent d’una des­me­sura simi­lar des que tinc ús de raó. Sem­bla més aviat la lògica del para­noic ofus­cat. Tots cap a l’infern, com la radi­cal dis­jun­tiva de Lluís XV de França: “Dar­rere meu, el diluvi.” En aquest cas, sen­zi­lla­ment el suïcidi del sis­tema democràtic. Un túnel obert per a l’extrema dreta, que amenaça aquesta democràcia pèssi­ma­ment ser­vida a esquena del poble. Quina altra cosa és el pro­gres­siu des­gast del poder adqui­si­tiu? O la demen­cial agressió de la regressió de les clas­ses mit­ja­nes?

Avui som més pobres que ahir, i demà ho serem encara més. El recent debat sobre l’estat de la nació ofe­reix una pers­pec­tiva alar­mant. Quin és el propòsit de Sánchez en res­sus­ci­tar-lo set anys després de la seva absència? Sens dubte, el seu intent de cons­truir un relat. El seu reper­tori de mesu­res de govern s’ha diluït en hores de pro­pa­ganda de la seva ine­ficàcia. Tal vegada, ignora Pedro Sánchez que ningú res­sor­geix de les cen­dres sense una dosi pletòrica d’auc­to­ri­tas de la qual amb tota evidència té man­cança. Si més no, però, qui acon­se­lla un home des­pu­llat de qual­se­vol res­pec­ta­bi­li­tat moral, després de des­men­tir-se a si mateix amb infi­ni­tes men­ti­des que el des­cal­cen de tot fona­ment de cre­di­bi­li­tat? Tota auto­ri­tat per­so­nal sense una base ètica acaba sent un cas­tell de car­tes, orfe de la mínima con­sistència. I d’aquí al descrèdit, una fruita abun­dant en la política actual. En aquest mos­trari de l’oferta naci­o­nal, els argu­ments els va posar l’opo­sició; el ridícul, aquest Pro­me­teu enca­de­nat d’un cap de govern, a esto­nes noque­jat. On ens pot con­duir un home sense cap altre horitzó que un popu­lisme d’esquerra rància, cri­da­ner, divi­dit i des­me­su­rat?

La meva segona reflexió a tants pedaços és la bui­dor d’un dis­curs que, a banda de fets pro­ba­to­ris, s’adreça suïcida­ment al popu­lisme fàcil i barat. Tan barat com les escas­ses apor­ta­ci­ons econòmiques d’una Calviño que sem­pre pro­met o la mira­cu­losa pie­tosa de la comu­nista Yolanda Díaz, o la capsi­grany apodíctica Irene Mon­tero, més propícia a tras­tor­nar les cate­go­ries del sexe, la raó moral de l’existència, que a subli­mar la supo­sada gran­desa de “gènere”? Tot en la car­rera de Pedro Sánchez resulta sor­pre­nent, i a aques­tes altu­res les seves mani­o­bres en les ins­ti­tu­ci­ons fona­men­tals de l’Estat sem­bla que seguei­xen els pas­sos del cha­visme, del qual jo he tin­gut bona infor­mació, i els millors mes­tres de l’emplaçament, un almi­rall, un allu­nyat advo­cat –antic pro­tec­tor de Cha­ves–, un ban­quer del lloc, l’edi­tor d’un gran diari i el mateix Leo­poldo López. Aque­lles estratègies del mili­tant veneçolà sem­bla que refor­cen no tan sols les man­can­ces de Rodríguez Zapa­tero, el Padrino de Pedro Sánchez, sinó també les millors mane­res d’arruïnar un país i la seva eco­no­mia per sub­si­diar després la seva misèria. Estic per­ce­bent avui dia tra­ces d’aquell popu­lisme en les mesu­res i la xer­ra­meca ofi­cial del govern: la ruïna de la classe mit­jana, la que impe­deix l’enfron­ta­ment entre l’oli­gar­quia i el pro­le­ta­riat. No hi ha revo­lució sense con­fron­tació, i si no exis­teix, s’hau­ran de crear, tal com l’any 1917 va fer Lenin a Rússia, atra­ient el seu amic jueu nord-ame­ricà per tal de crear fàbri­ques i pro­le­ta­riat. En les meves reu­ni­ons al Krem­lin l’any 1990 encara vaig poder usar un dels lla­pis de la fàbrica que va crear el pròcer nord-ame­ricà amic de Lenin.

Final­ment, observo el fracàs estre­pitós de la gene­ració de líders nas­cuts en les dècades dels anys vui­tanta i noranta del segle pas­sat. Millen­ni­als o no, ha resul­tat un nau­fragi cla­morós: Pablo Igle­sias, que es va fon­dre com el sucre, amb el cha­visme a l’esquena, en tan sols qua­tre anys. Albert Rivera, la pro­mesa d’un cert neo­ca­pi­ta­lisme lli­be­ral, es va suïcidar política­ment en menys de tres legis­la­tu­res, mal­grat el seu suport finan­cer. Inés Arri­ma­das, malau­ra­da­ment, sem­bla que segueix el mateix camí. Pablo Casado no va poder supor­tar el pes del lide­ratge del cen­tre­dreta, tot i el pedes­tal que un inepte Mari­ano Rajoy va posar als seus peus. Va estar mal acon­se­llat, pit­jor la seva com­pa­nyia que l’envol­tava. Aque­lla gene­ració de lide­rat­ges fool ha fra­cas­sat. I tots els indi­cis apun­ten que Pedro Sánchez accen­tuarà la nòmina amb la mateixa sort. Ni mani­pu­lant el retrat de la història podrà sobre­viure, lle­vat que el cha­visme boli­varià resulti ser la fita del seu pro­jecte. Trist horitzó... L’alter­na­tiva? Els líders dels setanta amb les seves remi­niscències d’esta­dis­tes i amb la pols de la Tran­sició que, en veri­tat, no va fra­cas­sar.