Una petició: Nick Cave

Com que fa uns dies el compatriota (suec, és clar) David Castillo dedicava aquesta columna a reivindicar el seu estimat Bob Dylan i les versions que de la seva música ha enregistrat el gran Bryan Ferry al CD Dylanesque, un servidor ha decidit no ser menys i aprofitar l'avinentesa per publicitar una ceba que de fa molt temps tinc fixada al cap, amb el morro afegit de presentar-la com a proposta per al Festival Grec de l'any que ve. I sense cobrar comissió, que consti.

Es tracta de Nick Cave, per descomptat. El crooner impenitent, l'exquisit baladista i el terrorífic destroyer, el gran borratxo i l'eminent lector de la Bíblia ve d'editar, juntament amb tres membres -i mai més ben dit- dels mítics The Bad Seeds, un disc titulat Grinderman, igual que la banda que s'han inventat per a l'ocasió. Al llarg del seu escàs minutatge, l'admirat Nicolau Cova s'ho fa venir bé per retrobar-se amb el seu jo més rocker i terrorista, i despatxa onze temes que són una escopinada de petroli encès, pur rock'n'roll bituminós i savi a càrrec d'algú que ja en sap més per vell que per diable, sense que això li tregui cap mèrit com a diable. Experiment, reinvenció o excusa, el cas és que Grinderman ens retroba amb el Nick Cave, i una part dels Bad Seeds, més desafiadors, i, de retop, amb aquella energia no del tot perduda dels millors anys de les nostres vides. I no sé què em fa pensar que el seu directe, enriquit amb una selecció de gemmes dels trenta anys que porten donant guerra, ha de ser una cosa sensacional.

De manera que Nick Cave & The Bad Seeds són la meva petició per al Grec de l'any que ve, convençut com estic que ens oferirien un concert tan gran com enguany ho han estat els d'Antony & The Johnsons o Maria del Mar Bonet & Miguel Poveda. I no parlo de Morrissey, perquè aleshores sí que començo i no acabo.