Puigdemont, doble o res

L’advo­cat gene­ral del TJUE obliga a maxi­mit­zar l’aposta al pre­si­dent Puig­de­mont i la resta dels exi­li­ats. Queda clar que si, d’aquí a uns mesos, el tri­bu­nal assu­meix les seves tesis, el procés d’extra­dició tor­narà al punt de par­tida, amb la diferència que els exi­li­ats, aquesta vegada, hau­ran de demos­trar, per ele­vació, que l’Estat espa­nyol pateix una “deficiència sistèmica” del seu apa­rell judi­cial, “una apre­ci­ació glo­bal, basada en dades objec­ti­ves, fia­bles, pre­ci­ses i degu­da­ment actu­a­lit­za­des”. És a dir, que –si això s’arriba a pro­duir– el següent assalt con­sis­tirà, per força, en una mena de judici a la justícia espa­nyola entre les qua­tre parets dels jut­jats bel­gues. En rea­li­tat es tracta d’un doble o res, on cap dels resul­tats pos­si­bles és una victòria per a Madrid. Aquests dies l’opinió pública cata­lana està escol­tant, asto­rada, un gra­pat d’àudios que demos­tren que la poli­cia espa­nyola, l’estruc­tura judi­cial i, fins i tot, el sis­tema de mit­jans de comu­ni­cació estan podrits fins al moll de l’os. Han arri­bat a tot­hom les con­ver­ses de dinars ben regats, on mem­bres de la cúpula poli­cial es van­ten de fabri­car pro­ves con­tra els dis­si­dents polítics davant de jut­ges de l’Audiència Naci­o­nal, com Fer­nando Andreu, o màxims res­pon­sa­bles de grup de comu­ni­cació, com Mau­ri­cio Casals. Unes gra­va­ci­ons que, com­bi­na­des amb el silenci, total i cul­pa­ble, dels poders de l’Estat, dei­xen al des­co­bert, efec­ti­va­ment, una deficiència sistèmica de l’apa­rell judi­cial espa­nyol, incapaç de des­em­pa­lle­gar-se dels usos i cos­tums de la dic­ta­dura. En aques­tes con­di­ci­ons, una extra­dició final de Puig­de­mont podria alte­rar el més que pre­cari equi­li­bri que deixa el govern inde­pen­den­tista com a gen­darme de les pròpies bases. Per con­tra, una victòria dels exi­li­ats als tri­bu­nals bel­gues demos­tra­ria l’essència turca dels jut­ges i magis­trats espa­nyols. O sigui que la par­tida serà llarga i incerta fins a un final que ni tan sols ens ima­gi­nem.