'E pur si muove'

Dubto que la crisi de les infraestructures –i la reacció que hi han tingut els responsables directes, el govern espanyol i les empreses implicades– acabi desembocant en una revolta del te com aquella que va portar a la independència de les 13 colònies i el naixement dels Estats Units de Nord-amèrica.

No sé, per tant, si algun dia els llibres d’història parlaran d’aquella revolta del tren que va portar els catalans a la plena sobirania. Però és evident que el caos d’aquest estiu ha disparat la desafecció catalana vers Espanya i, fins i tot, goso dir que si demà es convoqués un referèndum sobiranista, els del sí, els de l’“Adéu, Espanya”, per dir-ho a la manera maragalliana, serien molts més que el dia abans de la gran apagada.

Compte: he dit molts més, però no els més. Així que, qui vulgui treballar-hi, perquè arribi aquest escenari, i, no cal dir-ho, amb la majoria democràtica com a eina, s’ha de plantejar, primer de tot, si amb el que fa en el dia a dia, hi contribueix o no a fer-lo possible.

¿Ho fa ERC amb el pacte de govern amb Montilla? ¿Ho faria CiU des d’un ministeri a Madrid? Sí, s’ho han de preguntar els ciutadans i la societat civil; però en democràcia, són els partits els primers obligats a respondre’s on som i on anem.

Ahir, l’executiva d’ERC va assumir la proposta de Carod de condicionar el govern del 2010 a un referèndum de sobirania el 2014. I la de CDC també va avalar l’aposta de Mas de refundar el catalanisme, fins i tot, impulsant una nova força política.

En tots dos casos hi ha una elevada dosi de tacticisme i –legítim– càlcul personal. Carod planteja a ERC, als corrents crítics, i als que sense voler-li mal creuen que se li ha covat l’arròs, un plebiscit sobre el seu lideratge. I Mas reclama una última oportunitat a CDC per assolir el poder el 2010 o abans.

Però al final, en la política, són les persones i les seves circumstàncies les que fan girar la roda. I això es mou, que diria Galileu.