Els amos d’Espanya

Fa pocs dies la CNMC –Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia–, l’organisme públic encarregat de seguir i castigar les activitats de monopoli o oligopoli, així com totes aquelles empreses que es posen d’acord per regular els seus interessos, va sancionar sis grans empreses de la construcció espanyoles i domiciliades a Madrid pel fet que des de fa 25 anys es reunien periòdicament per distribuir-se les obres públiques que el govern havia posat a subhasta. Les sis empreses s’ho devien passar molt bé amb aquestes adjudicacions: “Aquesta te la quedes tu amb un 10% de cost per sota de la mitjana, i jo em quedo aquella altra perquè tinc bons amics a la ciutat més beneficiada.”

Les societats són Acciona, Dragados, FCC, Ferrovial, OHL i Sacyr. Però a mi m’interessa més donar els noms de les persones que hi manen i que són les que assisteixen a les reunions periòdiques des de fa 25 anys. Potser algú s’ha mort, però ha estat substituïts pel fill, pel gendre o pel fill de l’amic de tota la vida que el president desitja que es casi amb la seva filla. Parlo de José Manuel Entrecanales, d’Acciona; Pedro López Jiménez, de Dragados; Esther Alcocer Koplowitz, de FCC; Rafael del Pino Calvo-Sotelo, de Ferrovial; Luis Amodio, d’OHL, i Manuel Manrique, de Sacyr.

Aquests són els amos d’Espanya i seria bo que recordessin una bona part dels seus noms. M’agradaria disposar de les seves agendes particulars ja que hi trobaria telèfons també particulars d’una bona part dels ministres del govern o dels directors generals dels departaments corresponents. Precisament, el més conegut de tots ells, Florentino Pérez, president del Real Madrid i de qui es diu que fa grans negocis amb els convidats a la llotja del Bernabéu, no hi surt directament. Però hi surt Dragados, controlada per l’ACS de Don Florentino, que hi té com a president un amic seu de tota la vida.

Aquests són els amos d’Espanya. Per una part han guanyat els diners que han volgut. Si vols fer una biografia d’ells has de demanar el nom de la dona, els pares, els sogres, els fills i els gendres. De totes maneres, el que més m’ha sorprès de la notícia que han donat els diaris és que les subhastes i les reunions periòdiques per repartir-se les obres es fessin des de fa 25 anys. Si fa 25 anys que funcionava aquest joc de pocavergonyes, només se m’acudeixen dues explicacions: o els diferents governs centrals –i em refereixo tant als del PP com als del PSOE que han ocupat la presidència del govern durant aquests últims 25 anys– han estat uns cretins o bé han estat als llimbs mirant passar els núvols sobre el barri de Salamanca.

Per a ells, les sancions que la CNMC ha imposat a les empreses són equivalents, relativament, a una multa de la Guàrdia Urbana per aparcar malament un cotxe. No sé si les reunions es mantindran, però estic bastant convençut que els amos d’Espanya concertaran un altre sistema que els permeti fer el mateix, després d’una consulta molt amical amb el ministre o director general que té la clau de les subhastes.

Aquesta és la democràcia espanyola. A Catalunya tenim poc poder polític i econòmic per fer-ne una de grossa; només podem fer-ne de petites, com correspon a un país petit com és la nostra Catalunya.

Passo uns dies dolents; emprenyat, per no dir paraules més gruixudes, en observar l’economia i la política catalana, espanyola i europea. No hi ha un pam de net!