El 92, un concert irrepetible

Divendres de la setmana vinent farà trenta anys d’un acte “polític, cívic i musical que ens quedarà gravat a la memòria”. Ho escrivia a Twitter l’Àngel Madrià, mentre mostrava la samarreta que lluíem els organitzadors aquell dia de juliol de 1992, quan ja s’havien inaugurat els Jocs Olímpics i a la Devesa de Girona es reunien més de quinze mil persones sota el lema Catalunya vol viure en llibertat. El vam anomenat Concert per a la llibertat i el lema era Rock i cançó a Girona. Crec que avui en dia seria impossible un acte com aquell organitzat en poc més de quinze dies. El 29 de juny s’havien conegut les primeres detencions de l’operació Garzón. Va ser als primers dies de juliol que hi va haver les detencions indiscriminades d’independentistes pel sol fet der ser-ho i les primeres denúncies de tortures. El Punt va mantenir l’actitud combativa que tocava davant d’uns fets tan greus i tan foscos. El diari va donar veu a l’entorn de la gent detinguda, va informar de les tortures i va posar en qüestió la manera com havia procedit el jutge Garzón. No era fàcil. Alguns justificaven tot el que passava per una suposada pau olímpica. Des del diari es va informar de les detencions, del judici, de les absolucions d’alguns i de l’indult per als altres, de les no investigacions de les tortures i, anys després, de la condemna a l’Estat espanyol per no haver-les investigat.

Aquell dimecres 29 de juliol de 1992 a la Devesa hi van actuar Lluís Llach, Els Pets, Sopa de Cabra. El Último de la Fila, Josep Tero, Marina Rosell, l’Elèctrica Dharma, Umpah-Pah, Lloll Bertran i Kitsch. S’hi van solidaritzar però no hi van poder ser Luis Eduardo Aute, Maria del Mar Bonet i José Antonio Labordeta i el manifest el va llegir Manuel Vázquez Montalbán. Tot dirigit pel músic Santi Arisa al crit de Mai més referint-se a les tortures, però també a la persecució d’una opció política. En Joan Vall Clara va dirigir aquella gran operació de la qual el periodista Carles Puigdemont va ser l’ideòleg. La gent del diari ens hi vam involucrar i vam aconseguir el suport de tota la premsa comarcal i de l’Avui, que en van ser coorganitzadors. Un cartell únic per a un concert irrepetible, gràcies a la feina de gent com Xevi Planas, que va ser qui va contactar amb molts dels artistes. Ens queda lluny, però, vist el que ens toca viure, cal recordar-ho perquè en realitat no estem tan lluny d’allò de què fugíem.