La senyora Ayuso no s’embolica

L’embolic de la senyora Ayuso amb les beques per a famílies amb ingressos de 143.652 euros no és una bajanada de política beneita que sense encomanar-se a Déu ni al diable fa el primer que li passa pel cap. No, a la senyora Ayuso la llumeta se li encén de manera calculada perquè té un objectiu a l’horitzó a part –o a través– de la seva permanència en el poder, i és aprofundir les desigualtats socials i generar més empobriment i sofrença a les capes vulnerables sota el pretext d’una suposada llibertat –tan rebregada paraula!–. S’hi llueix quan assegura que els rics formen part d’una classe mitjana tocada per la crisi a la qual ningú no ha ofert mai res i que ja és hora que els diners dels contribuents vagin a la seva butxaca, encara que els fills de molts d’aquests contribuents precisin suport per seguir els estudis, però què estic dient ara? Si a Madrid no hi ha pobres! Ayuso té mèrit, però no és original; a tot Europa, com recorda el politòleg Sami Naïr, els serveis públics estan en perill –sanitat, educació, investigació, treball social– a causa de l’ofensiva privatitzadora i mercantilitzadora desplegada amb aquiescència dels estats, que usen termes tècnics per referir-s’hi: externalització, sostenibilitat, rendibilitat, reformes estructurals, ajustaments pressupostaris, quan al final del que parlen és de prioritats. Christopher Lasch va escriure el 1995 un llibre amb un títol que ho diu tot: La rebel·lió de les elits i la traïció a la democràcia. Potser l’hauríem de recuperar per entendre què està passant i des de quan. No som nosaltres els que ens hem de rebel·lar?