Dins del forn de la barraca

Fugint de la misèria i la guerra per entrar en el continent que exporta seguretat i prosperitat, han travessat deserts i desafiat mars que de vegades se’ls ha empassat o s’han enfrontat a les tanques i concertines no gens inofensives. Quan han arribat, alguns han passat de la fantasia al malson i ara, a més, sota l’onada de calor que els rosteix sense clemència. Es diu en titulars: la canícula mata més els més pobres i s’informa sobre les 500 víctimes de les últimes setmanes. Els compten a ells? Segurament que no. Estem parlant de les més de 300 persones que segons Creu Roja malviuen en assentaments marginals d’immigrants aixecats en localitats de Huelva on es produeix una de les situacions d’exclusió més dures d’Europa. Temperatures de quaranta-sis graus al sol i quaranta-vuit a l’interior en unes barraques fetes amb plàstic, palets, cartró, sense aigua potable, ni sanejament ni llum on endollar un senzill ventilador i a punt d’incendi. Estem parlant del mes de juliol del 2022, d’ara mateix, no de temps passats en un país sense recursos sinó d’una comarca que forma part d’un estat situat entre les principals economies mundials i d’éssers humans que es passen moltes hores sota la xafogor humida dels hivernacles collint maduixes, melons i xíndries que, disparades de preu, omplen els mercats espanyols i europeus. Fa 25 anys que dura el drama, a l’hivern el forn es converteix en nevera. Per a ells no hi ha cases o no els les volen llogar i a alguns ajuntaments ja els va bé que treballin sense empadronar-se. Això té un nom molt lleig: racisme.