M’esbronquen: existeixo

Amb temps i paciència censaré les vegades que en 43 anys m’han esbroncat intimidatòriament. No és conya. Estava convençut que anava en el sou, però vist que la professió es torna llepafils em posaré al dia. Jo era més com la periodista del FAQS, que calla, encara que en ocasions assenyalades també havia organitzat focs artificials i dit de tot menys senyor a l’esbroncador. Demano una entrevista a un candidat (municipals 79) i em contesta cridant al mig de la plaça. Si hagués sabut que jo havia de ser corresponsal de Punt Diari, ell no hi hauria posat ni un duro. El director del moment em va recomanar un temps sense escriure. No sabia que m’havien quintat, no havia demanat pròrroga i marxava a Cerro Muriano i Rota. L’any 1983 al periodista Jaume Pol Girbal no li va agradar com vaig portar un debat d’alcaldables a Palafrugell. Havia collat massa el seu candidat. Van arribar cartes al director de diferents ciutadans de diferents pobles que demanaven el meu cap. Amb les presses, però, va fer els sobres amb la mateixa màquina d’escriure, la seva, que l’hi coneixíem prou bé. I acabo, també, als vuitanta. Un ciutadà pinta una paret. “Vall Clara, porc espanyol”. L’acompanya un porquet prou estilitzat i de cua reixinxolada. Era perquè cada cop que Maulets cremava contenidors, jo els fotia pal a la columna. L’endemà vaig publicar la foto. “De porc i de senyor se n’ha de venir de mena”, vaig escriure. Quan ens trobem encara riem.