Tribuna
Europa pateix i resisteix
Cap europeu pot sentir-se un exiliat en cap indret d’Europa. És una famosa sentència d’Edmund Burke, el gran teòric del conservadorisme anglès en contraposició als plantejaments rupturistes que es desprendrien de la Revolució Francesa. Els anglesos ja feren la seva revolució, la Gloriosa, el 1688, just un segle abans que la francesa del 1789. Són dues revolucions que han tingut un ressò universal i que s’han complementat al llarg de la història.
La Revolució Francesa posava damunt l’altar del nou Estat els canvis més elevats dels conceptes sobre la raó i les idees. Fou una revolució idealitzada que ha quallat a l’Europa continental on encara avui és el principal paradigma d’organització política. La Revolució Gloriosa, com la revolució nord-americana un segle després, s’organitzà al voltant de la relació dels anglesos amb els seus interessos, amb el comerç, amb els productes manufacturats i amb les ambicions d’unes classes cíviques que establiren la divisió de poders de manera subtil, però real, que ha fet possible que aquella revolució menys aparatosa però molt sòlida hagi perdurat fins a l’actualitat sense gaires canvis ni cops d’estat.
Una de les causes menys debatudes del Brexit ha estat aquest diferent enfocament polític que Burke remarca en les seves reflexions. Però la distinció ha quedat desfigurada per les guerres i revolucions dels últims dos segles que han portat a una realitat no prevista en cap de les dues revolucions. Es tracta de la creació i l’existència de la Unió Europea, que ha aconseguit establir un espai de civilització comuna entre pobles diferents, cultures pròpies, multitud de llengües i potencialitats econòmiques força desiguals. Aquesta Europa com a laboratori de la diversitat és un empelt de les revolucions de França i d’Anglaterra comptant-hi tota la seva àrea d’influència coneguda com l’anglosfera i que estableix un arc que va des d’Austràlia passant pels Estats Units i el Canadà per arribar a la Gran Bretanya.
Aquesta Europa que neix amb un compromís rotund perquè no hi hagi més guerres entre francesos i alemanys, després d’haver-se destruït mútuament tres vegades entre el 1870 i el 1945, ha estat el període més llarg, més pròsper, més lliure i més constructiu que es recorda gairebé des de la caiguda de Roma. Aquesta Unió Europea ha tingut molts ensurts per les dificultats objectives d’harmonitzar els interessos i les cultures dels actuals 27 estats que en formen part i dels que vindran en el futur. Es pot dir que el Brexit és l’excepcionalitat anglesa en no voler compartir lleis i directrius que venien de Brussel·les i que podien passar per damunt de la sobirania del Parlament de Westminster. De fet, els supremacistes anglesos no van acceptar mai que l’epicentre del poder europeu fos al continent.
Europa és la garantia de les llibertats preservant les diferències culturals, històriques i polítiques de tots els que en formem part. No és ni pretén ser una organització perfecta però procura seguir les pautes del dret i el diàleg per resoldre els interessos sovint contraposats dels estats. Malgrat les fortes ensopegades en els 65 anys de trajectòria, sempre ha trobat solucions per superar les crisis i fer-se forta en els seus valors i en el seu sistema de vida. La crisi d’Itàlia forma part de la rutina política d’una Europa fràgil i inacabada però mai morta.
Les conseqüències de les crisis del 2007, la pandèmia i ara la guerra de Rússia contra Ucraïna, les ha afrontat superant les diferents visions entre els estats forts i febles, entre nord i sud, entre els nouvinguts i els que hi són des de l’hora primera. La gran prova és la que ha provocat Vladímir Putin alterant per la força i sense provocació les fronteres ucraïneses. És cert que Ucraïna no forma part de la Unió Europea i que les possibilitats que Rússia perdi la guerra són minses per molt que hi hagi l’ajut dels Estats Units i d’Europa a un president Zelenski que porta cinc mesos resistint amb una valentia i un coratge que no s’acaben d’entendre a Occident.
Putin no pot perdre però tampoc ha de guanyar engolint per la força territoris que no són seus causant una terrible mortaldat. No s’ha d’oblidar que la guerra va contra la mateixa idea d’Europa, nodrida dels seus vells fantasmes, les seves confrontacions i també de les llibertats i l’estat de dret que se’n deriva de dues revolucions complementàries, l’anglesa i la francesa, que encara avui són el mirall per construir societats més justes, més lliures i més solidàries. Europa és una garantia de la supervivència de la democràcia i del respecte entre els pobles. Passarem grans dificultats però Putin no destruirà el nostre sistema de vida, fràgil però lliure.
