La quarta taula

Després de dues tau­les per posar bases i garan­ties al diàleg, ahir ja s’espe­ra­ven con­cre­ci­ons. I n’hi va haver en els clams històrics del català a Europa i a les Corts, ben­vin­gu­des però massa esca­dus­se­res i pot­ser pròpies d’altres fòrums. Alhora, l’anunci encara incon­cret d’impul­sar can­vis legis­la­tius enguany per fre­nar la repressió va sonar molt millor en boca de Vilagrà, que hi veu un inici d’har­mo­nit­zació amb democràcies euro­pees que pot con­duir a l’auto­de­ter­mi­nació, que de Bolaños, que ho pre­sen­tava com una ren­dició inde­pen­den­tista al marc actual. Ja es va avi­sar que serà lent i cal paciència, però la quarta taula s’albira clau per cer­ti­fi­car la volun­tat real de La Mon­cloa, ergo el rumb futur. I, si hi va tot­hom, segur que s’hi tindrà més força.