Una agenda urbana

Falten deu mesos per a les eleccions municipals. Des d’ara tot són corredisses; proclamacions successives de candidats, definició d’estratègies, preses de posició sobre temes d’actualitat, defineixen un dia sí i l’altre també les compareixences dels dirigents polítics concentrats en les polítiques de la quotidianitat, les polítiques de proximitat. Sembla com si l’agenda nacional hagués quedat aparcada per a temps millors i de cop els més radicals partidaris de fer volar coloms hagin descobert el món terrenal.

En aquest terreny l’inventari de les mancances, el repertori dels retrocessos i de les inèrcies, les renúncies als vells compromisos, la manca d’eficàcia, el predomini d’una rutina administrativa restrictiva esdevenen una llista clamorosa dels temes pendents i de la manca de solucions. S’ha perdut el sentit de les urgències i de les emergències, i fa l’efecte que les administracions en general i les locals més en particular s’hagin instal·lat en el conformisme de la fatalitat. Les restriccions legals, els impediments legislatius i reglamentaris, els filtres per garantir la transparència han esdevingut l’excusa de mal pagador per tenir-ho tot entrebancat i entretingut.

A partir d’aquest panorama, agreujat durant un parell d’anys per la crisi de la pandèmia, s’albira ara un nou horitzó polític i s’obren noves oportunitats per obrir l’agenda urbana i encarar els reptes més immediats del futur de les ciutats. En aquesta cruïlla s’obren dos camins: d’una banda el de la xerrameca teoritzant i eixorca, els discursos grandiloqüents i teòrics, l’embadaliment acrític per les noves tecnologies i les anomenades ciutats intel·ligents, i de l’altra la definició concreta, plausible, possible, d’una agenda urbana de compromís i transformació.

En primer lloc en el terreny de l’urbanisme. A la ciutat central i a la perifèria de les ciutats. La regeneració de les perifèries esdevé una condició imprescindible per superar l’esfilagarsament esllanguit dels polígons, de la dispersió i la infrautilització del sòl. Cal atribuir nous paràmetres als espais intersticials que han d’esdevenir la millor soldadura verda del trencament perifèric i els polígons han de ser objecte d’un repensament estratègic on les determinacions qualitatives, per a les activitats i per a la seva arquitectura, dominin per damunt de les velles expectatives quantitatives.

I a la ciutat central l’abandonament dels paràmetres de qualitat i solidesa en benefici d’una arquitectura efímera d’obstacles mòbils i de coloraines diverses s’ha d’aturar i revertir. És indubtable que s’han d’abordar els reptes de la nova mobilitat i de la transició energètica. Però en aquestes qüestions no és possible de fer-nos trampes al solitari. Mentre les alternatives per als cotxes als combustibles fòssils estiguin a preus prohibitius i amb prestacions encara dubtoses, no és possible d’abordar solucions universals. En aquest sentit les restriccions a la circulació, les solucions dissuasives d’aparcament, els pagaments per a l’accessibilitat han de ser mesurats i modulats en funció de les possibilitats i les expectatives reals. Calen, això sí, opcions trencadores, limitacions radicals, determinacions rigoroses per a la càrrega i descàrrega, limitacions horàries taxatives, i apostes a fons pel transport públic.

Les polítiques de verd públic, d’espais d’ús col·lectiu han d’encarar una política d’arbrat destinat a créixer i durar, i han de defugir les trampes de la naturalització mal entesa que generalment acaba amb la degradació natural de la vegetació i la degeneració de l’espai urbà. Els grans perímetres de verd, les anelles verdes de moltes ciutats, passen per un manteniment elemental i integral que n’asseguri la continuïtat i la practibilitat. Els boscos urbans són el millor antídot a la jardineria enganxosa.

Les polítiques socials i d’habitatge mereixen un capítol a part. Cal dir, però, que res no justifica la pràctica condescendent i permissiva, estimulada, al sensellarisme quan els poders públics tenen l’obligació de proveir condicions de dignitat i higiene sense límit. No es tracta d’amagar el fenomen; es tracta d’impedir-ne la proliferació amb alternatives sòlides i eficients.