Opinió

En l’adeu a Serrat

D’ell són algunes de les cançons de la meva vida, aquelles que sempre estaran a la meva memòria

M’agrada la cuina de Joan Roca, m’agradava la de Neichel, m’agrada la de Pere Massana, de Pere Arpa i la del Divinum i em deleixo per les amanides i la carn a la brasa de Can Mascort, a la carretera que porta al santuari dels Àngels, o Can Tura, de Sant Aniol de Finestres. M’agrada la carn i el peix, els guisats i el marisc, la cuina innovadora i la tradicional. M’agrada si és bo i sobretot si jo l’hi trobo. Per això mateix sempre he estat aliè al reduccionisme que comporta ser d’un autor o d’un altre. Per això sempre em vaig negar a ser d’aquells a qui els agradava Lluís Llach i renegaven de Joan Manuel Serrat. O a la inversa. M’agraden molt Llach i Serrat, i m’agrada Aute, Silvio Rodríguez, Ramon Muntaner, Joan Baptista Humet, Pablo Milanés, Víctor Manuel i algunes coses de Sabina. Ja em perdonaran aquesta entradeta, però és que dissabte passat em vaig acomiadar de veure Serrat en directe, com abans ho vaig fer de Llach i com mai ho podré fer d’Aute, Humet o Muntaner. I sí, a Sant Feliu de Guíxols em vaig emocionar escoltant algunes de les cançons de la meva vida, que m’han acompanyat de sempre. Si hagués pogut triar n’hi hauria moltes de diferents de les que va cantar Serrat sempre ben acompanyat de Ricard Miralles i Kitflus. Vaig descobrir Serrat a Ràdio Girona. M’agraden els seus primers discs, m’agrada Paraules d’amor i temes que fa anys que no canta, com ara Marta i algunes cançons que eren al millor disc per a mi de Serrat en català, Per al meu amic. Allà hi havia Helena i Menuda i Pare. M’agrada Tu nombre me saber a yerba, que em va acompanyar a la mili. Vaig descobrir Machado i Miquel Hernández per Serrat i no pas fent el batxillerat. L’he vist desenes de vegades en directe. Potser la més entranyable a Salt, abans de la festa major de juliol, quan acabava de tornar de l’exili per unes declaracions contra el franquisme. Va ser un recital brutal. Després el vam entrevistar. Anys després, amb uns amics amb qui havíem format l’empresa Carrosses Musicals per organitzar concerts i festes majors, el vam portar a la plaça de braus de Girona, on no s’hi cabia aquell 1983. Aquell dia vaig conèixer Menotti i la mare de Serrat, aquella de “yo soy de donde comen mis hijos”. No el tornaré a escoltar en directe, si no canvia alguna cosa, però reconec que ha estat un dels cantautors de la meva vida: poeta, canalla. Com Llach, però diferent.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.