‘Rapsòdia a l’agost’

‘Hibakusha’: persones que van sobreviure a les bombes atòmiques llançades sobre Hiroshima i Nagasaki per l’aviació dels EUA. Moltes no en parlaven, a causa del trauma, i fins ho amagaven perquè es considerava que podien ser contagioses. Potser no en tinc constància i per això m’equivoco, però diria que ni els bombardejos a la població civil japonesa ni la mateixa II Guerra Mundial, en què el país va ser derrotat, van fer-se gaire presents durant temps en el cinema japonès. S’imposava l’oblit? Hi ha Els nens d’Hiroshima (1952), que Kaneto Shindo va dirigir el 1952. Molt temps després, el 1989, Shohei Imamura va aportar Pluja negra. Dos anys més tard, en la seva penúltima pel·lícula, el mestre Kurosawa va fer present a Rapsòdia a l’agost que sempre revé el passat, a vegades carregat d’horror i de dolor. Per l’anterior ombra, va passar-hi Hiroshima, mon amour, d’Alain Resnais, cineasta de la memòria. Hiroshima s’ha convertit en el símbol de la devastació atòmica. S’anomena menys Nagasaki, on el 9 d’agost (demà farà 77 anys) va caure una altra bomba que va matar de cop 40.000 persones i va arribar a triplicar-se, a causa dels efectes, el nombre de les víctimes mortals. La protagonista de Rapsòdia a l’agost és una hibakusha de Nagasaki, on el seu marit va morir aquell 9 d’agost. Passats més de 40 anys, en un altre agost, es reuneixen tres generacions d’una família (dispersa entre el Japó i els EUA) i, al final, la hibakusha veu un cel tan negre com el d’aquell dia en què va caure la bomba atòmica a la seva ciutat. Comença a córrer i tothom va al seu darrere. Només és una tempesta d’estiu. Demà: Crònica d’un estiu (Jean Rouch i Edgar Morin, 1960).