Amenitats al restaurant
Als restaurants i als bars donem per fet que de la porta de la cuina endins, o rere la barra, tot és net, impol·lut. Som favorables a creure-ho així, u, perquè ho deu ser i, dos, perquè altrament no ens hi asseuríem; hi ajuda el fet de no veure què passa en aquests espais vedats a la mirada del client, i d’allò que els ulls no veuen, el cor no se’n dol. Hem de conformar-nos, doncs, amb el que observem de la part pública de menjadors i de bars.
Ja he parlat alguna vegada de la cistella del pa. Són de plàstic o de vímet i, quan aterren a taula, generalment exhibeixen a la part que circumda la base unes ombres que no són altra cosa que restes d’algun segon de clients anteriors: abans de les postres, els plats són apilats i al capdamunt sol anar-hi a parar la cistella del pa que, així, una vegada i una altra, reposa sobre el que queda del pil-pil o de la vedella amb bolets dels vostres predecessors, abans d’emprendre el següent viatge... a la vostra taula.
Avui, però, com a homenatge a la popular covid, voldríem fixar-nos en quan el cambrer, o altres persones que a vegades atén pel camí, parlen a escassos centímetres dels plats que estan a punt de ser-vos posats al davant. Amb la pandèmia hem tingut ocasió d’especular sobre el que emergeix de la nostra boca, particularment si parlem: dels clàssics capellans –esquitxos de saliva, patxixos–, al simple alè que pot sortir prenyat de tota classe de miasmes, efluvis que poden ser nocius (un d’ells, el coronavirus). Tot plegat és projectat sobre la vostra amanida amb formatge de cabra, i/o sobre el xurrasco si ja aneu pel de résistance. Abans de la covid no s’hi pensava gaire, en tot això de conversar de cara al plat, i en plena pandèmia ens van fer fixar en aquestes coses quan l’ús de la mascareta en minimitzava els efectes; però ara que el morrió va de baixa, tot plegat torna obscenament.
Acabem amb un tercer detall: quan el cambrer, tot desparant, fica cada un dels cinc dits dins de cada un dels cinc gots que ha agrupat per retirar-los; sovint alguna de les ungles i falanges es mullen amb la cervesa que hi queda, i totes toquen per on fa poquet bevien cinc parelles de llavis. Els sol deixar a la barra i no és pas habitual que es renti les mans, altra feina té. Però que ningú no s’esveri: una dita afirma que qui no en menja no està gras.
