Estius

Els estius –aquest any ho hem après perfectament– poden ser inclements. En altres èpoques i en altres latituds les coses anaven diferent. Els anglòfils sempre havíem considerat que un dels símptomes de civilització d’aquella illa era el fet que els seus estius s’assemblaven als nostres... hiverns. Sempre que podíem, fugíem dels nostres entorns assolellats per anar a saludar els núvols i la pluja fina habituals sota els cels on regnava –i encara regna– la reina Isabel. Al segle XIX, el poeta Coleridge, una personalitat clau del romanticisme anglès, en una carta a un amic li comunicava el següent: “L’estiu ha arribat amb la seva habitual severitat.” En la frase hi ha solemnitat i desànim. Coleridge, és clar, veia que l’estiu anglès seria el de sempre: tres dies de sol acompanyats d’alguna tempesta i s’ha acabat l’estiu. Un altre romàntic, Lord Byron, ho deia des d’una perspectiva inversa: “A Anglaterra l’hivern acaba a finals de juliol i comença a principis d’agost.” Els romàntics, tot això de la meteorologia, ho trobaven fascinant. Si visquessin avui, no es cansarien d’escriure sonets sobre el canvi climàtic. Els agradava “sentir” la meteorologia. La germana de Wordsworth escriu als seus diaris: “Hem fet una passejada esplèndida: ha plogut tota l’estona.” Ho deia sense cap ironia, amb la joia d’haver sentit la pluja damunt la cara... A mi i als benvolguts lectors d’agost, l’experiència d’aquella senyora ens sembla, de cop, envejable. Aquest estiu ens està deixant estabornits i segurament delirants. Potser per això només penso en aquells gloriosos estius anglesos que tenien la gràcia de no durar gairebé res. M’ho va deixar ben clar el carnisser del meu barri, al Londres dels anys setanta. Em vaig voler fer el simpàtic perquè aquell dia del mes d’agost feia un sol radiant: “Quin bon temps que fa! Un dia d’estiu!” Sense aixecar el cap, mentre seguia tallant la carn, va dir: “Sí, noi, aquest any l’estiu ha caigut en dimarts.”