Més enllà del discurs de Vox

Quan escoltem una intervenció de Vox al Parlament, podem creure que només són crits a la seva claca, que són els qui són nostàlgics del franquisme i de l’extrema dreta de tota la vida. Però és un error, ja que els seus discursos tenen un disseny que va més enllà de l’extrema dreta tradicional.

Vox no guanya només per tenir més diputats que altres forces polítiques, guanya en condicionar els debats, en introduir el seu relat, i infiltrar els seus discursos condicionant els d’altres posicions polítiques. Per exemple, Vox està condicionant el discurs del PSC en l’àmbit de la seguretat. El PSC té por que els problemes de civisme i de convivència siguin utilitzats per Vox per guanyar espai a costa del votant tradicional socialista i ha endurit el seu discurs de seguretat apostant per l’enduriment de penes i la resposta purament policial. Amb això Vox ja ha aconseguit un èxit, tot i que li pugui significar no guanyar un diputat.

Vox està marcant com es fa el debat social del fenomen de l’ocupació. Mentre que la memòria del poder judicial ens diu que cada any hi ha unes 14.000 condemnes per usurpació (l’apropiació d’un immoble que està buit fa temps i sense cap ús), només n’hi ha un centenar o dos per violació de domicili (que algú ocupi un habitatge que té un ús, sigui l’habitual o una segona residència). Dibuixar l’ocupació com la possibilitat que surts el cap de setmana i que una màfia t’ocupa l’habitatge on vius, en lloc del fet que és majoritari: habitatges buits de fa temps, sense cap ús, i majoritàriament en mans de bancs i fons d’inversió, que són ocupats per una família, té una finalitat clara: generar un estat d’alarma i por, i en aquesta por Vox prospera.

El discurs de VOX està dissenyat amb tècniques de neuromàrqueting, utilitzant paraules força com ara seguretat, llibertat, ideologia de gènere, apocalipsi climàtica per cercar una connexió emocional al voltant del seu discurs, tècniques que han servit a desenes de conspiranoics i grups d’extrema dreta als EUA. Ells es presenten, tot i ser clars representants de l’establishment econòmic i social, com l’alternativa a l’establishment polític, per generar aquest vincle emocional.

Vox té dos espais socials naturals, el primer és allà on hi ha les contradiccions i els errors de la política institucional, on hi ha problemes que no sabem resoldre i hi ha ciutadans que se senten alienats dels polítics i exclosos del sistema. El segon és entre certes elits socials i econòmiques, que seria assimilable amb el nacionalcatolicisme de tota la vida: ciutadans vinculats al poder econòmic i als poders de l’estat, com ara el poder militar i policial. I l’estratègia de construcció de discurs de Vox, amb el vernís nacionalcatòlic espanyol, està relacionada amb una estratègia de l’extrema dreta europea, que ha acabat condicionant el discurs de la dreta tradicional europea i al final ha marcat algunes de les polítiques, com ara les d’immigració europees.

No podem baixar la guàrdia i hem de confrontar el discurs de l’extrema dreta. No són exabruptes que només compren persones tradicionalment d’extrema dreta. També influeixen en altres partits: he parlat abans sobre el discurs de seguretat del PSC, però també influeixen en la posició en temes ambientals, feministes, sobre el relat d’immigració, polítiques de mobilitat i energètiques més enllà del mateix Vox. Per altra banda, des de la política institucional i les organitzacions polítiques, sindicals i socials democràtiques tenim un repte.

Hem de taponar espai social a Vox, i això vol dir escoltar un sector social que se sent abandonat, la veu i els problemes del qual no importen a la política institucional, i que se sent exclòs socialment. Les diverses crisis han deixat molta gent enrere, no estem afrontant molts problemes socials i fins que no ho fem Vox tindrà camp per córrer. Però ho hem de fer, a diferència com fa el PSC en l’àmbit de la seguretat, no assumint el seu discurs, perquè l’únic que estarem fent és que guanyin per un altre camí.