La metròpoli ens visita

El president de la companyia colonial ferroviària, José Salgueiro, va decidir ahir revisitar la colònia. Benvingut, senyor Salgueiro. Una vegada més –i en van 200 en aquests últims deu mesos: enhorabona, bwana Salgueiro– es van fondre els ploms i el sistema va caure de cara. Els indígenes que en fan ús s’acumulaven per les estacions, com zombis extraterritorials, mentre el personal encarregat d’informar-los s’amagava darrere les taquilles sense valor per fer front a la calamitat.

Salgueiro va arribar gràcies al pont aeri als territoris d’ultramar. Si arriba a intentar fer-ho en TGV, encara seria hora d’esperar-lo. Per què va venir bwana Salgueiro, no ho sap ningú. El president de la gran companyia colonial i radial es va limitar a demanar excuses. El gran pla que ha dissenyat la metròpoli per resoldre les situacions derivades de la insolvència material i la incompetència professional que pateix la perifèria ferroviària deu consistir en les visites puntuals del president Salgueiro, que dóna la mà als autòctons i es deixa fer algunes fotos amb els més exòtics abans de tornar a la civilització. La colònia, com a mostra d’agraïment per tanta magnanimitat, ha decidit no cremar les vies.

La independència dels Estats Units va ser possible perquè les autoritats de Londres van fixar unes taxes abusives sobre la venda del te. Si els colons americans haguessin hagut de suportar un servei ferroviari com el de Renfe –encara no n’hi havia, de servei ferroviari–, les coses haurien anat encara més rodades i la declaració d’independència hauria tingut un aire més reivindicatiu. Paradoxalment, al segle XXI la colònia catalana es proclama més ciutadana com més són burlats, no pas els drets dels ciutadans, sinó els encara més elementals dels contribuents.