Cinc anys

Avui fa cinc anys dels atemptats de la Rambla i Cambrils, just el dia després de l’explosió d’Alcanar. Quan faltava poc per a les cinc de la tarda, a la redacció d’El Punt-Avui del carrer Diputació arribaven els primers missatges apuntant a la possible tragèdia que, lamentablement, es confirmaria poc després. El record personal d’aquell dia, si m’ho permeten, va lligat als companys Emili Bella i Sònia Pau, que junt amb el fotògraf Oriol Duran, entre d’altres, van desplaçar-s’hi ràpidament per conèixer de primera mà i poder explicar què havia passat.

El 17 d’agost quedaria des d’aquell precís moment marcat al calendari, per sempre. La commemoració dels atemptats any rere any marcada per les víctimes, que s’han sentit desateses durant aquest temps. La mateixa sentència, el maig del 2021, admetia que han estat “les grans oblidades durant la instrucció”. I la Unitat d’Atenció i Valoració a Afectats pel Terrorisme (Uavat) denunciava tot just fa un mes que, de les 350 reconegudes en la sentència, encara n’hi ha 250 que ningú sap on són. Si la cura i protecció dels més vulnerables és obligada en qualsevol circumstància, ho hauria de ser encara més quan es viu una tragèdia d’aquestes característiques.

Un homenatge institucional de l’Ajuntament de Barcelona commemorarà avui el cinquè aniversari dels atemptats. Trencarà, per dir-ho d’alguna manera, l’aparent normalitat que ha recuperat el que Federico García Lorca definia com “l’únic carrer de la Terra que desitjaria que no s’acabés mai”. Si vostès hi passegen aquests dies, trobaran la Rambla com els estius prepandèmics, plena a vessar de turistes. Una gentada amunt i avall, a la descoberta del centre de Barcelona. La mirada, des del 17-A, però, no és la mateixa. Una simple pilona trasllada instintivament i automàticament cinc anys enrere. I reobre una ferida, la de la Rambla, que, malgrat que pugui millorar amb el temps, per a molts probablement no es curarà.