Pol Nadal torna a casa

El 1912, un jove de 20 anys de Port de la Selva que feia de sastre a Barcelona va decidir que no participaria en la guerra del Marroc, que no defensaria una pàtria i una bandera que no eren les seves. Va exiliar-se a Buenos Aires, acollit per la vigorosa colònia catalana de la capital argentina. Només quatre anys més tard fundava la revista Ressorgiment, que va editar, dirigir i publicar ininterrompudament cada mes fins al 1972, ara farà exactament 50 anys.

Quan la llengua i la cultura catalanes van viure els seus moments més foscos, Ressorgiment va ser un far periodístic i un bastió editorial que va mantenir viva la identitat cultural, lingüística i política de la nació catalana allà on hi havia catalans exiliats. La Catalunya exterior va brillar gràcies al gran periodista vocacional que va ser Hipòlit Nadal i Mallol. Si les dues dictadures del segle XX van ofegar i gairebé exterminar la llengua i la cultura, la diàspora catalana va entomar la missió sagrada de defensar, mantenir i difondre la identitat nacional, cultural i lingüística de Catalunya, tot mantenint la flama encesa per quan arribés el moment de l’alliberament. Ningú no simbolitza millor aquest capteniment de la Catalunya exterior com el selvatà Pol Nadal. Més de mig segle editant una revista en català des de Buenos Aires, una publicació que arribava a tots els racons d’Amèrica i fins i tot d’amagat a Catalunya. Nadal era un heroi anònim que complia la seva missió sense esperar res a canvi. Cada dia anava a treballar de sastre per mantenir la família i, en tornar a casa, es tancava durant hores a escriure, editar, corregir, compaginar i preparar curosament cada número de Ressorgiment, una empresa que no només no li donava beneficis, sinó que li costava diners de la seva butxaca.

Pol Nadal va fer molt més que editar Ressorgiment. Amb el seu company d’aventures Pere Seras –un altre patriota oblidat– va recaptar diners per sufragar els escamots de Prats de Molló i van aconseguir un gran èxit propagandístic en fer entrar clandestinament Macià a Buenos Aires, evitant la persecució del govern argentí fomentada per l’ambaixada espanyola. Nadal i la diàspora catalana van reaccionar amb agror a la renúncia a la república catalana per recuperar la Generalitat, però van saber adaptar-se i col·laborar activament abans, durant i després de la derrota de la democràcia i la victòria del feixisme. Amb un gran sentit de l’oportunitat, l’editorial Gent i Terra que dirigeix Vicenç Relats ha reeditat –110 anys després de la seva primera aparició– el llibre Algues (proses salobres) de Pol Nadal. És un homenatge que contribueix a recuperar la memòria d’aquest fill predilecte de Port de la Selva. Cal reconèixer que el seu poble natal el recorda i el té present de manera destacada. En la presentació del llibre, l’alcalde, Josep Maria Cervera, va anunciar la intenció d’anomenar la biblioteca de Port de la Selva amb el nom d’Hipòlit Nadal i Mallol.

De mica en mica, Pol Nadal torna a casa. La Universitat de Girona, conjuntament amb l’APPEC (l’associació d’editors de revistes i mitjans digitals en català), treballa en la creació de la càtedra Hipòlit Nadal i Mallol de periodisme i revistes. Un del periodistes més il·lustres que ha donat mai aquest país comença a ocupar el lloc que li pertoca en el panteó de patriotes catalans. Recordar la seva figura, la seva trajectòria i la seva obra no és només un exercici de justícia i memòria. És també una bona manera de comprovar que la lluita per l’alliberament nacional és llarga, ve de molt lluny i ha passat per molts alts i baixos.

Han passat més de 100 anys des que Hipòlit Nadal i Mallol va emprendre el camí de l’exili. Tanmateix, de vegades sembla que no ens hem mogut gaire d’allà mateix. Periodistes exiliats, activistes perseguits per la repressió, la llengua en situació precària, la diàspora que no para de créixer. Avenços i retrocessos dolorosos en el camí de l’autodeterminació. La feina de catalans de la diàspora com Nadal, incansable, perllongada, intensa, ens recorda que no ens podem permetre el luxe de defallir, de desanimar-nos, d’abandonar la lluita per la llibertat nacional. Durant els períodes més foscos del franquisme, quan tot semblava perdut, ells assumien la seva part de la feina, i la feien de manera extraordinària, sense esperar res a canvi.