Llum i foscor sublims

He vist la llum. He vist Tur­ner al MNAC. L’he tor­nat a veure després d’un pri­mer con­tacte a la Tate, quan era jove­net, i quan l’ha pro­gra­mat el Cai­xa­Fo­rum. El gran pai­sat­gista romàntic Joseph Mallord William Tur­ner (1775-1851) torna ara dins la pri­mera expo­sició que li dedica el MNAC: La llum és color. La llum i el seu poder sublim, la seva força per tras­lla­dar-nos d’un estat emo­ci­o­nal a un altre, de la calma a l’admi­ració, de l’ale­gria al drama. I això ho va fer pin­tant els pai­sat­ges dels viat­ges que feia als Alps, a Lucerna, a Gre­no­ble, a Venècia o a la zona dels llacs d’Angla­terra. Fins i tot es diu, i la pel·lícula Mr. Tur­ner (que ara he recu­pe­rat) ho repre­senta, que es va fer lli­gar al pal d’un vai­xell durant una forta tem­pesta per poder pin­tar de memòria el que havia expe­ri­men­tat en aquest cara a cara amb la natura. La cerca del sublim, influ­en­ciat pel pen­sa­ment d’Edmund Burke, el va fer llançar la seva pròpia filo­so­fia i estètica a través de pai­sat­ges, natu­ra­lis­tes, topogràfics o històrics i mitològics. I les idees de New­ton o les de Goethe, els avenços de la ciència, li van fer afir­mar que llum i fos­cor eren valors visu­als equi­va­lents. La subli­mi­tat de la llum no podia exis­tir sense la subli­mi­tat de la fos­cor. “Tant de bo tingués un color per fer-les més negres”, diuen que deia cap al final de la seva car­rera, quan forçava els fos­cos de les seves figu­res. I el sol? Aquest sol que tan­tes vega­des pinta Tur­ner. El sol és Déu, font d’ale­gria, el més bell dels éssers, deia. La subli­mi­tat màxima, aquest acos­tar-se a través de la seva pin­tura cada vegada més difu­mi­nada, més simbòlica o abs­tracta. Tur­ner llu­eix, com també ho fan els dibui­xos de pin­tors cata­lans com Marià For­tuny o Bal­do­mer Galo­fre, o Lluís Rigalt i Nico­lau Rau­rich, entre d’altres que també es poden veure al MNAC agru­pats sota El batec de la natura. Tot ens inter­pel·la aquests dies en què la natura també ens diu cara a cara que estem a punt de car­re­gar-nos allò que l’art fixa com a sublim.