Límits de velocitat

La millora de la xarxa viària va paral·lela a l’aug­ment de velo­ci­tat amb què voldríem cir­cu­lar-hi tots. Els límits de con­ducció impo­sats dar­re­ra­ment inco­mo­den molts dels seus usu­a­ris. Pel meu tarannà lega­lista, soc de les que inten­ten com­plir-los, però això em com­porta més mal­de­caps dels que vol­dria. Posem-ne un parell d’exem­ples. Un tra­jecte habi­tual que puc fer tant en moto com en cotxe és el que va del car­rer de Pedret al Pont Major. Abans podies fer aquest recor­re­gut d’uns 2.600 metres anant a 50 km/h, lle­vat del nucli cen­tral del Pont. Ara has d’anar a 30 km/h en la major part del tra­jecte. Molts con­duc­tors no s’han habi­tuat encara a la nova limi­tació. Així doncs, quan hi cir­culo acos­tumo a viure la mateixa experiència: veig venir el vehi­cle pel retro­vi­sor, me’l trobo engan­xat dar­rere meu –maleint els meus fami­li­ars difunts i, de pas­sada, els meus pro­pis ossos–, fent-me llums o tocant el clàxon. En algun cas, el vehi­cle en qüestió m’acaba avançant a una velo­ci­tat que em podria arri­bar a des­pen­ti­nar. Em fan sen­tir cul­pa­ble de com­plir les nor­mes! Mal­grat tot, con­ti­nuo fent honor a la meva fama de tor­tuga. L’altra experiència la tinguérem la colla men­tre fèiem un recor­re­gut pel llac de Como. Por­tava el cotxe la Teresa i jo anava de copi­lot. Ens inter­can­viem sovint els papers. A totes dues ens agrada con­duir. El cas és que ens van atu­rar els cara­bi­ni­eri. La nos­tra reacció va ser imme­di­ata: Papers? En regla. Cin­tu­rons de segu­re­tat? Cor­dats. Velo­ci­tat? A 50 km/h, com mar­cava el senyal! Però jus­ta­ment aquell va ser el pro­blema. No us puc repro­duir el diàleg ni des­criure amb poques parau­les l’inter­canvi de mira­des. Resu­mint: se’ns havia con­si­de­rat un vehi­cle sos­pitós perquè devia ser l’únic en tota la Llom­bar­dia que com­plia els límits de velo­ci­tat. En com­pro­var que era un cotxe de llo­guer i veure les nos­tres cares de turis­tes ino­fen­si­ves ens van desit­jar bon viatge i vam con­ti­nuar la nos­tra ruta. No ha sigut l’única vegada que m’han atu­rat per con­ducció “sos­pi­tosa”. La dar­rera va ser fa uns mesos, a la GI-614, abans d’entrar a Cadaqués. Aquell dia, l’escena va aca­bar amb nosal­tres i la poli­cia rient a cor què vols. Hi van tenir part de culpa Simone Weil i Dante Alig­hi­eri. Guardo els detalls per a una altra ocasió. Men­tres­tant, aca­bem de pas­sar unes bones vacan­ces –els qui en fem–, i que sant Cristòfol ens guardi a tots ple­gats.