Límits de velocitat

La millora de la xarxa viària va paral·lela a l’augment de velocitat amb què voldríem circular-hi tots. Els límits de conducció imposats darrerament incomoden molts dels seus usuaris. Pel meu tarannà legalista, soc de les que intenten complir-los, però això em comporta més maldecaps dels que voldria. Posem-ne un parell d’exemples. Un trajecte habitual que puc fer tant en moto com en cotxe és el que va del carrer de Pedret al Pont Major. Abans podies fer aquest recorregut d’uns 2.600 metres anant a 50 km/h, llevat del nucli central del Pont. Ara has d’anar a 30 km/h en la major part del trajecte. Molts conductors no s’han habituat encara a la nova limitació. Així doncs, quan hi circulo acostumo a viure la mateixa experiència: veig venir el vehicle pel retrovisor, me’l trobo enganxat darrere meu –maleint els meus familiars difunts i, de passada, els meus propis ossos–, fent-me llums o tocant el clàxon. En algun cas, el vehicle en qüestió m’acaba avançant a una velocitat que em podria arribar a despentinar. Em fan sentir culpable de complir les normes! Malgrat tot, continuo fent honor a la meva fama de tortuga. L’altra experiència la tinguérem la colla mentre fèiem un recorregut pel llac de Como. Portava el cotxe la Teresa i jo anava de copilot. Ens intercanviem sovint els papers. A totes dues ens agrada conduir. El cas és que ens van aturar els carabinieri. La nostra reacció va ser immediata: Papers? En regla. Cinturons de seguretat? Cordats. Velocitat? A 50 km/h, com marcava el senyal! Però justament aquell va ser el problema. No us puc reproduir el diàleg ni descriure amb poques paraules l’intercanvi de mirades. Resumint: se’ns havia considerat un vehicle sospitós perquè devia ser l’únic en tota la Llombardia que complia els límits de velocitat. En comprovar que era un cotxe de lloguer i veure les nostres cares de turistes inofensives ens van desitjar bon viatge i vam continuar la nostra ruta. No ha sigut l’única vegada que m’han aturat per conducció “sospitosa”. La darrera va ser fa uns mesos, a la GI-614, abans d’entrar a Cadaqués. Aquell dia, l’escena va acabar amb nosaltres i la policia rient a cor què vols. Hi van tenir part de culpa Simone Weil i Dante Alighieri. Guardo els detalls per a una altra ocasió. Mentrestant, acabem de passar unes bones vacances –els qui en fem–, i que sant Cristòfol ens guardi a tots plegats.