Un parell de veritats

Dues persones han hagut de venir de fora a dir-nos aquest cap de setmana un parell de veritats. Per una banda, el líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, ha deixat anar que, quan ell governi, tornarà a incloure al Codi Penal espanyol el delicte de celebrar un referèndum sense l’aval de l’Estat. El fet que deixés de figurar en la llista de delictes no va aturar els tribunals espanyols a l’hora de castigar els membres del govern català del 2017 per impulsar-ne un, de manera que la idea de Feijóo sembla una gesticulació política gratuïta i una prevenció del tot innecessària. Més encara quan la majoria de líders polítics d’aquell moment històric han abandonat en un temps rècord la idea de confrontar la voluntat democràtica d’una majoria de catalans amb el bloqueig legal i coercitiu de l’Estat, i han preferit mostrar-se com a màrtirs obedients d’una causa impossible de fer realitat ara mateix, abanderats d’un presumpte seny que no porta enlloc.

Però el gest de Feijóo porta una veritat que des de l’independentisme sovint s’oblida, deprimit com es troba per la falta d’un full de ruta: el conflicte és ben viu. Tant és el que facin o no facin els polítics: mentre hi hagi molta gent partidària de la independència, el conflicte hi serà. Feijóo i l’Estat saben que tard o d’hora aquest conflicte trobarà la manera d’articular-se i de posar-se de nou en marxa, i volen avisar que no baixen la guàrdia.

Alex Salmond, exlíder de l’SNP escocès, ha dit des de Prada en una entrevista a aquest diari: “Si vols convèncer una entitat poderosa de fer alguna cosa que la gent vol fer, te les has de manegar per convèncer que, si no ho fa, llavors passarà alguna cosa encara pitjor.” És una veritat de primer de negociació, però aquí l’independentisme regala investidures i pressupostos a canvi d’una taula en què no es decideix res. Potser toca creure-s’ho més, i ensenyar una mica les urpes.