No acomiadarem el dol

Subs­cric les parau­les de Dolors Saba­ter a Prada, però com diu el jovent d’ara, “serà que no”. El dol no s’ha donat per aco­mi­a­dat i va per llarg que li donin, bo i que alguns ens pre­gun­tem encara per qui o per què el fem, aquest dol. És pos­si­ble fins i tot que durant anys ens quedi imprès en el caràcter i a la pell. Com pas­sava amb l’exter­na­lit­zació del dol no fa pas tan­tes gene­ra­ci­ons. L’àvia Neus, nas­cuda el 1905, va que­dar viuda amb 47 anys, el 1952, sis anys abans que nasqués jo, quan va morir l’avi Joan. Sem­pre més, fins al 1978, que va morir ella, l’àvia Neus va anar negra o de mig dol negre amb petits detalls blancs. Li ho vaig veure els vint anys que vàrem com­par­tir. En el dia a dia i en les fes­tes fami­li­ars, les úniques fes­tes que per a ella exis­tien. És com ho feien les dones d’aquell temps. No es plan­te­java mai si n’hi havia prou, de con­va­lescència i de dol, que és el que diu Dolors Saba­ter (i amb raó) de la política cata­lana actual. Temo que els polítics cata­lans de l’actual con­jun­tura pre­sen­ten l’estat d’ànim de les dones de la gene­ració de l’àvia Neus i que, com elles, con­viu­ran sem­pre més amb el dol. “No hi ha cap excusa –diu Dolors Saba­ter– per no seure i començar a bas­tir una estratègia con­junta que no esta­bi­litzi l’Estat, sinó que faci més clar el con­flicte davant d’Europa i davant del mateix Estat.” I segu­ra­ment té raó. No hi ha cap excusa, però hi ha un motiu. La por que ha gene­rat la repressió de l’Estat espa­nyol.