Transport i salut mental

No és la voluntat d’aquest article fer una anàlisi profunda de les infraestructures de transport públic al país, el qual requeriria, d’entrada, unes quantes ratlles més. El que sí que crec que toca seguir fent, ara que la gran majoria estem girant la pàgina de les vacances i reprenent les rutines professionals i personals, és una defensa aferrissada del transport col·lectiu que es nodreix dels nostres diners. Sense un bon transport públic, així d’entrada, la ciutadania veu limitada la seva mobilitat i podem acordar que la productivitat d’un país cotitza a la baixa. Hi ha un altre element gens menyspreable: ara que la classe política ens vol convèncer que ha situat entre les seves prioritats la nostra salut mental, una bona xarxa de transport públic ens resta estrès, ens ajuda a conciliar tots els quadres de la vida i, fins i tot, pot resultar-nos un estalvi. Parlo de qui n’és usuari habitual. Sobretot dels que necessiten Renfe com necessitem ingerir menjar cada dia. Perquè dins del jeroglífic que és el nostre sistema de transport públic, amb múltiples operadors i multitud d’empreses, la palma se l’emporta Renfe. Trens impuntuals, freqüències de pas insuficients, combois que s’espatllen més que l’escopeta del personatge dolent de les pel·lícules de sèrie B i trens que acaben sent llaunes de sardines, són la carta de presentació de la companyia. Aquest menú, digerit a diari, sense saber si arribaràs puntual a la feina o pensant que el nen es quedarà penjat a la sortida del col·le, suposa un nivell d’ansietat que és digne d’estudi. De damnificats n’hi ha a cabassos i sortirien voluntaris de sota les pedres.