Vostè ha vist mai un peix?

Els últims dies –gairebé les últimes hores– de 1996 es negociaven, contra rellotge, els últims detalls dels pressupostos generals de l’Estat per a l’any següent. Eren els temps del pacte del Majestic, el moment d’apoteosi política del peix al cove, i jo informava des de Madrid, per primer cop, de la negociació més important de l’any entre el govern del PP i el de CiU. En aquell context d’una certa pretensiositat del tardopujolisme em va sorprendre, i molt, la realitat de la negociació, vista de prop. El 30 de desembre, cap al vespre, a CiU se’n van adonar que el PP havia rebaixat pel seu compte uns quants números referents a inversions a Catalunya. Faltaven dues o tres hores per a la publicació al BOE i tot eren nervis fins que, al final, va aparèixer pels passadissos del Congrés un fatigadíssim Joaquim Molins. Va encendre un dels seus Ducados, va obrir els braços i ens va dir, als periodistes, tots catalans, “és que el Rato ni tan sols m’agafa el telèfon”.

Naturalment el PP va publicar els números que li va semblar, més enllà de respectar, a grans trets, l’orientació pressupostària general del que s’havia acordat. Però pel que fa als diners concrets de Catalunya, Aznar i Rato van fer, més o menys, el que van voler. L’any següent Molins va continuar pressionant com va saber, essencialment via declaracions, els negociadors del PP, que li van correspondre amb un decret sobre la prevalença de La Marxa Reial sobre Els segadors, una altra iniciativa que centralitzava l’ensenyament de les humanitats i diverses matèries sensibles per al govern català de les quals no van ser ni informats, com la reforma de l’IRPF.

En definitiva, el peix al cove sempre ha estat una entelèquia, perquè la màxima capacitat de pressió possible són algunes votacions al Congrés que sempre són reversibles o reorientables via execució (o manca d’execució) posterior. Que ERC, ara, no condicioni gens el PSOE només pot sorprendre els molt incauts.