Peatges

Volíem (i ens mereixíem, entre d’altres coses per no continuar sent víctimes del greuge territorial) una autopista lliure de peatges i ara que no passem per la cabina tenim una autopista col·lapsada. Avui fa just un any que es van aixecar les barreres de les autopistes AP-7, AP-2, la C-32 i la C-33, després de dècades de pagament i que les concessionàries haguessin amortitzat, i molt, la inversió inicial. En aquest primer aniversari hi ha poca cosa a celebrar. No paguem autopista però estem pagant cara la mala gestió que s’ha fet en l’alliberament de peatges i la històrica mala planificació de la xarxa viària. Per als usuaris que hi circulen, no cal que els mitjans de comunicació els posem per escrit unes xifres que prou pateixen quan roden per l’asfalt: en aquest any hi ha hagut un augment de més del 40 % del vehicle privat i més del 80% del trànsit pesant a l’AP-7 i una sinistralitat que s’enfila. La via ja no és ràpida ni segura i fins i tot ens hem plantejat si no seria millor tornar a pagar. I ves que no ens crea una disfunció psicològica que ens hagi passat pel cap –fugaçment– si no seria millor tornar a pagar. I mes en aquests temps d’encariment de tot i quan els que saben d’economia vaticinen que s’han acabat els temps d’abundància i que, ull, la crisi que s’apropa ve carregada de calamarsa. No, prou peatges. Però amb les autopistes tenim un problema. I amb les alternatives de transport públic i amb les carreteres que són l’alternativa a les vies ràpides, també. Estem pagant cara la històrica mala planificació de la xarxa mentre el corredor mediterrani dorm en letargia.