Callaràs?

Que coi, avui parlaré de mi! O més ben dit: del meu patró. Tots en tenim un, però uns el tenim més pesant que els altres. Ahir va ser Sant Ramon. Com cada any, no vaig aconseguir que ningú no em felicités. Sempre hi ha el per molts anys d’algun bona fe a qui no torno l’habitual en vida teva perquè no soc tan masoquista. En vida teva que per molts anys puguis continuar felicitant-me? Fuig, home, fuig! No carrego prou la creu de dir-me així que hauré d’aguantar, endemés, que em felicitis? Ramon, quin antropònim més desgraciat! D’entrada se’n celebra la festivitat el 31 d’agost, el dia que tanta gent renega embussada a l’AP-7 perquè se li han acabat les vacances.

Afegim-hi que la segona síl·laba rima amb la flor i la nata dels insults en llengua castellana (ii, sí, ís viritit, hihihi, quibrín, mimin... Au, passa!) i que no hi ha cap altre nom que soni més a cotxe d’època. Bé, sí, n’hi ha un altre: Simon... Però i el sant patró? Què en farem d’aquest beat que per no fer no va saber ni néixer com Déu mana? Sant Ramon Nonat, el nen que no va encertar la sortida pel conducte habitual i li van haver d’esbotzar un pany de paret. Cesària, en diuen ara. Sant Ramon, el plom mercedari, fill dels vescomtes de Cardona, que acabava la paciència de rics i de pobres. Vinga predicar a tothom! Al final se’n va anar a fer bolos a al-Àndalus.

Com que no li feien prou cas, va tensar l’escota i va posar rumb a Algèria per oferir-se com a penyora en l’alliberament d’uns quants cristians. Devia anar de ben poc que el mateix califa no s’hi oferís també amb la condició que aquell Ramon callés d’una vegada. Sermons i més sermons, prèdiques i més prèdiques per convertir a la fe una gent que en tenia una altra de més tossuda. Fins que a un musulmà, sense cap ànim de fer metàfores, se li va acudir la idea de fermar-li la boca. —Fill de vescomtes, pel teu déu o pel meu, calla d’una vegada! Tot seguit li va traspassar els llavis amb un ferro roent i els li va cosir perquè no pogués dir ni pamplona.

I ara digueu: m’he de mantenir fidel per sempre més al servei d’aquest noble? Ni pensar-ho.

Demano formalment al diari que a partir d’ara pugui signar les columnes com, no sé, Caralipus, Hermolau, Vendimià... Qualsevol antropònim una mica normalet.