Pescaclics

Que els lingüistes mantinguin la calma. L’expressió usada és una traducció en estat embrionari d’allò que en comunicació coneixem com a clickbait en la seva gènesi.

No vull aquí allargar-me sobre l’impacte i els usos periodístics que fem de les xarxes socials. Em fascina, això sí, aquest tomb o gir de guió que ha fet el periodisme més urgent. Abans ens deien a la UAB, al plistocè, que no hi havia res més important, potser només la nostra vida, que deixar clar en el titular d’una notícia i en el subtítol què coi havia passat. “Un accident mata dos conductors a Reus”, per exemple. Però ara la cosa seria “descobreix la tragèdia mortal del dia”, “vídeo sanguinari d’un xoc de trànsit” o “fast and furious a Reus”. El pobre lector que va passant notícies amunt i avall del mòbil no té ni la més remota idea de què ha succeït llegint els titulars. Està atrapat en una xarxa, mai més ben dit, en què només esbrinarà què collons, amb perdó, ha passat si és prou inconscient per fer un clic i obrir la notícia.

Però ja veurem si d’aquesta manera arriba al coneixement final dels fets, que hauria de ser la tasca dels mitjans de comunicació. És probable que abans de veure cap vídeo, foto o llegir una informació més o menys acurada apareguin obstacles inesperats en el camí. Anuncis que s’obren de manera abrupta; misteriosos interrogants sobre un estrany fenomen anomenat cookies; peticions formals o informals de subscripció diària, mensual, anual o perpètua del mitjà en qüestió; una cosa anomenada antivirus que comença a fer pampallugues de color vermell intens, o l’aparició d’enllaços a indrets molt llunyans al lloc de l’accident.

Finalment aconseguim que el nostre clic accedeixi a la notícia en qüestió, 12 línies mal comptades sense citar ningú i escrites en 30 segons per assolir el dubtós honor de ser el primer a Twitter. Això sí, milers i milers d’incauts clicant. Benvinguts al futur.