Més falca que palanca

Al marge del que han ras­cat Ale­many i Laporta per al Barça en les dar­re­res hores del mer­cat de fit­xat­ges, i més enllà dels noms pro­pis que hau­ran entrat i sor­tit de l’orga­nit­zació, el nom que que­darà d’aquest estiu és un nom comú. Ja fa dies que sona poc i l’ima­gi­nari col·lec­tiu ten­deix a obli­dar-lo si cauen gols de Lewan­dowski i com­pa­nyia. Però és pos­si­ble que tin­gui uns efec­tes demo­li­dors per al futur. El nom és palanca. Palanca serà el nom de l’estiu blau­grana. I tots els que ara lle­pen Laporta l’uti­lit­za­ran con­tra ell si la pilota no entra i els títols no arri­ben. Més enllà que el que no arrisca no pisca, que deia l’àvia Neus, i més enllà d’aquest somni tro­nat d’excel·lències que manté que el Barça ha d’aspi­rar a gua­nyar-ho tot sem­pre (com si no existís l’estadística), fa una mica de basarda aquest apa­lan­ca­ment que tot­hom dona per bo i que les auto­ri­tats fut­bolísti­ques han exci­tat i apro­vat i que hem reba­te­jat amb la mateixa gràcia que els vàrem pen­jar la pan­carta als mor­ros del Ber­nabéu, però amb molt més risc. No dis­cu­teixo perquè és evi­dent que els culers, majo­ritària­ment, som­nien gran­de­ses i no volen penes. Allò dels calés al camp, tan ama­nit per alguns. La paraula era més falca que palanca, perquè no hi ha viro­lles i ens hem hipo­te­cat fins a les celles. Si la pilota entra, ala­bat sia Déu, però si els resul­tats no acom­pa­nyen o el món del fut­bol no remunta, el camí cap a la soci­e­tat anònima farà bai­xada.