Tots els ulls posats en Musharraf

L’assassinat de Benazir Bhutto deixa el Pakistan en una situació impossible. S’ha esvaït tota esperança d’estabilitat a mitjà termini per a aquesta potència nuclear, en conflicte amb la veïna Índia i en ebullició constant des de la seva mateixa creació com a Estat independent, el 1947. El risc d’implosió de la feble estructura administrativa, política i militar del Pakistan ha de ser motiu de preocupació per a tothom. Novament estem davant d’un atac de l’islamisme radical i fanàtic contra la democràcia i el liberalisme. És l’èxit de l’Islam més primitiu i ressentit contra Occident, que prefereix el caos a un govern mínimament consensuat i eficient que, per tant, hauria lluitat amb més força contra el terrorisme islamista. L’atemptat contra la més que probable guanyadora de les eleccions legislatives del proper 8 de gener deixa molt tocada una estructura política que necessita tots els reforços possibles per fer front a Al-Qaida, els talibans i el mateix Ossama bin Laden.

El magnicidi pakistanès és, potser, l’atemptat més reeixit d’Al-Qaida. En això els islamistes violents han tornat a demostrar que són capaços de marcar l’agenda política internacional perquè, amb la desestabilització del Pakistan, Al-Qaida aplana el camí per convertir el país en la seva plaça forta, igual com ja ho són l’Afganistan i l’Iraq. L’assassinat de Bhutto és també un atac en tota regla contra l’estratègia dels Estats Units a la regió. Per això tots els ulls estan ara posats en el president, Pervez Musharraf.

Bhutto i l’actual president havien pactat compartir el poder després de les eleccions, en un gest obligat per Washington, davant la impotència del règim militar de Musharraf de mantenir a ratlla els talibans. És probable que el dictador que va accedir al poder a través d’un cop d’Estat i que pretenia ara legitimar-se a través de les urnes i del pacte amb la seva exrival torni a imposar el govern militar, com tantes vegades ha passat en la història política del Pakistan. Bhutto estava lluny de ser una política exemplar i se l’havia acusat en moltes ocasions de corrupció, però en aquests moments era l’única capaç d’oferir el lideratge carismàtic i els valors democràtics que tanta falta fan al Pakistan.