Perfum al restaurant
Després d’observar (penúltim article) als restaurants els despropòsits de la cistella del pa reposant, de retorn a la cuina, sobre les restes de beixamel d’una taula que desparaven; de parlar a dos pams del contingut del plat, i de ficar els cinc dits en cinc gots a l’hora de retirar-los de taula, una amiga em fa notar els efectes, també negatius, sobre la clientela del menjador de la perfumeria que pugui gastar el servei.
Ben cert, i la cosa presenta tres registres. U, el que hauria de ser el més elemental: els menjadors dels restaurants haurien de ser espais d’absoluta neutralitat en tots els sentits perquè el client és divers. L’objectiu seria deixar tota projecció i protagonisme al contingut dels plats, i procurar que res no pogués afectar negativament l’àpat de cap dels qui pagaran la factura: música, tele, criatures corrent i xisclant, conversa no desitjada, bravades de fritanga i... fragàncies dels cambrers. Dos: mereix el nom de perfum aquell efluvi que ens resulta agradable; si l’emanació no ens és grata, l’adjectiu que li escau és de tuf, bafarada..., que casa poc amb l’olor, posem, d’una papillota quan esquincem l’embolcall; i, com que en un restaurant hi pot entrar tota classe d’epitelis nasals, el més aconsellable és no sotmetre els seus propietaris a la prova de gust/disgust d’una olor/pudor que transporta el servei que volta per la sala. Tercer registre: hi ha persones que no només avorreixen aquestes flaires sobreposades –si més no moltes d’aquestes essències–, sinó que les trastornen físicament fins al punt que es maregen o els agafa un maldecap intens.
Vaig compartir 37 anys amb una persona amb aquestes característiques i no era pas única; per evitar migranyes, al cine a vegades vam canviar-nos de butaca; al tren, de vagó; i, si era dins d’un cotxe, com que era la discreció personificada, insinuava si podia baixar una mica el vidre... Són propietaris d’un nas molt fi, per al propi mal, però també per a algun bé: a la manifestació de l’11 de setembre produïda a Salt es va perdre una amiga... sense el mòbil. Resulta que s’havia posat un dels pocs perfums que la meva Pili apreciava positivament. Vam distribuir-nos per buscar la perduda i va ser ella qui la va trobar al mig de la gernació... seguint els efluvis d’Issey Miyake que anava deixant.
