Tornar a Joan Fuster

Per entendre l’obra de Joan Fuster cal haver llegit a fons la seva poesia. Si més no, a més de l’assaig, els dietaris, la correspondència, els articles, els aforismes, cal també haver llegit la seva poesia. I és que un poema com “Poema sobre València” –del poemari Terra en la boca, 1953– no és un preàmbul a tota la reflexió fusteriana sobre el llenguatge? O bé no serà un poema com “Tres poemes inútils per a dos pintors” –publicat en 1948 a la revista Verbo– un apunt sobre la preocupació estètica que Fuster reflectirà en un assaig com El descrèdit de la realitat, editat per Moll l’any 1955? Fins i tot, el Fuster més cívic no invocarà a priori les seves idees polítiques –i patriòtiques– sobre la nació en els cinc sonets de Va morir tan bella, publicat en un ja llunyà 1951? Tot plegat sense oblidar l’elevada concepció que Fuster tenia de la poesia: “El poeta, doncs, crea amb l’idioma”, i encara: “Un poeta, un gran poeta, no pot escriure malament: la seua eficàcia com a escriptor radica, sobretot, en el fet d’escriure: en l’art d’escriure –en l’art.”

Meditacions, cavil·lacions, reflexions que enguany venen a tomb en el centenari del naixement de Joan Fuster –decebedora la celebració a Catalunya, però aquest és un altre tema, motiu d’un futur article– amb la intenció de reivindicar la integritat –poesia inclosa– del corpus literari de l’home de Sueca, tal com ell tenia al cap la idea d’obra: “Un home, en tota la seva vida literària, no escriu sinó una sola obra, la seva...” Una idea d’unitat que contrasta –poc paradoxalment– amb la noció de fragment, d’altra banda, capital per entendre bé el mètode fusterià a l’hora d’estructurar els seus escrits. Perquè, al capdavall, què no és un assaig com Causar-se d’esperar sinó una suma heterogènia de fragments, “una acumulació de papers diversos”, segons afirma el mateix Fuster en l’esclaridor pròleg d’aquest llibre? Operació que ja havia escomès en el seu primer assaig –bo i que no el primer a aparèixer–, Les originalitats, a mitjan anys cinquanta i que repetirà habitualment en consonància a la seva concepció fragmentària de l’assagística –i de la literatura en general.

L’assaig, igual que la poesia, situa el jo en el centre del text. Per això, en la dècada dels cinquanta, Fuster abandona –mai no del tot– la poesia per un gènere –l’assaig– que li possibilita emmirallar-se en la paraula. “Jo soc tota la justificació que necessita –i admet– el llibre”, escriu en el pròleg de l’esmentat Les originalitats. La seva és una estètica de l’inconclús, gens debades Fuster estructurava els llibres igual que estructurava un llibre de poemes. En aparença, aleatòriament –sempre amb el jo com a denominador comú–, però amb un propòsit perifèric d’unitat temàtica. D’altra banda, la seva força poètica roman intacta, sobretot en l’obra aforística. Però també en aquella capacitat que li permet intercalar frases brillants enmig del text que sobreïxen amb la potència dels seus millors versos: “Cal no oblidar que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”, la famosa cita de Diccionari per a ociosos. Una cita que fora de context només pot significar una sola cosa, i que, això no obstant, dilata generosament el seu camp semàntic segons en boca de qui estigui.

“L’home de lletres actual no és ni se sent ni es vol estrany a les qüestions vitals del seu món”, escriu Joan Fuster. Un Fuster que oscil·la, tot emprant la seva terminologia, entre la utilitat de l’assaig i la necessitat de la poesia. Fuster vol ser part del món –vol ser útil–, però la necessitat estètica –que és també poètica– imposa el seu rigor pel que fa a la creació literària fins al punt d’anhelar “l’elegància de la forma i del pensament”. En aquest sentit, Erasme és el seu model. L’estil, la forma, no és ni un fi ni tampoc un mitjà, ans se’l considera com a part indestriable del contingut darrer d’un ideari. La literatura, com a eina, s’ha d’apropar a l’art. L’art de la literatura. I això converteix el suecà en un autor singular i únic, no tan sols en el context de les lletres catalanes, sinó també en l’àmbit europeu. Tornar a Fuster no només és rellegir-lo, també és copsar aquesta dimensió on l’exigència és una constant en la seva obra. Un afany de superació que hauríem de fer nostre.