Escriptors de diaris
En David, en Miquel, en Manuel i en Vicenç van deixar al diari brillants mostres del seu talent literari
Va ser com un cop de puny. Dos missatges de WhatsApp d’en Vador i d’en Guillem em van avisar amb segons de diferència la tarda del 27 d’agost: en Vicenç Pagès i Jordà s’acabava de morir. No me’n sabia avenir. No en tenia ni idea, que estigués malalt. Era a Sant Hilari Sacalm fugint de la calor del pla i buscant tranquil·litat per escriure i feia més d’un mes que no trepitjava Girona ni la llibreria 22 i estava desconnectat del telèfon. Va ser una patacada. La meva relació amb ell havia estat distant al començament, potser perquè no teníem tracte directe,a diferència del que passava amb en Ponç Puigdevall. Era més fàcil fer cerveses i el que fes falta amb un que no pas amb l’altre. Però el llegia sempre. Com a crític, com a articulista i, sobretot, com a escriptor. Després el vaig entrevistar diverses vegades i, darrere aquell posat distant, hi vaig descobrir un paio collonut. Sorneguer, un punt acollonador, empordanès. Un gran escriptor que ens va deixar als 58 anys i molta obra per davant. I vaig pensar en la maledicció dels estius amb els amics escriptors d’El Punt. Era també l’agost, de fa dinou anys, quan va decidir anar-se’n en David Colomer. 31 anys, periodista brillant i millor escriptor. Només ens va deixar dos llibres de relats perquè no es va trobar mai la novel·la en la qual feia tant de temps que treballava. Però ens va llegar les seves cròniques i els seus Tríptics al diari. Va fugir l’estiu del 2003 quan li quedava tot per fer. Segur que en Vicenç l’havia llegit, com també ho havia fet l’escriptor que l’havia precedit a la secció del diari: en Miquel Pairolí, mort el 6 de juliol de 2011, després d’un curta i cruel malaltia. En Miquel va deixar de fer Tríptics per passar a escriure una columna de referència a la premsa catalana: L’Escaire. Això i la seva obra l’ocupaven a la casa de Palol d’Onyar on va morir, jove, als 55 anys, un estiu. El seu relleu el va assumir, primer provisionalment i després cada dia, en Manuel Cuyàs. Era tan diferent d’en Miquel! Però era també molt i molt bo. Un gran escriptor de diaris, meravellós columnista i polèmic tertulià. Li encantava portar la contra. No havia arribat encara l’estiu de l’any de la pandèmia, però aquell 15 de juny del 2020 la leucèmia se’l va emportar als 67 anys, massa aviat, quan li quedaven tantes columnes per fer i tantes tertúlies per embolicar la troca. Els enyoro tots quatre. Grans escriptors que van deixar al diari les seves millors planes.
