La ‘mani’ de l’ANC

Des de finals dels anys 80, la mani­fes­tació de l’Onze de Setem­bre ha ofert una foto­gra­fia fidel del moment pel qual tran­sita el movi­ment inde­pen­den­tista. Més enllà dels obli­gats actes ins­ti­tu­ci­o­nals a qual­se­vol país, ales­ho­res els orga­nit­zats al fos­sar de les More­res i la mani­fes­tació des de la plaça Urqui­na­ona evi­den­ci­a­ven la fra­gi­li­tat i escassa incidència política de l’inde­pen­den­tisme. Fins al 2010, eren dia­des resis­ten­ci­a­lis­tes, rega­des amb crits de “traïdors” als par­tits auto­no­mis­tes. També hi reg­nava el caïnisme i la inca­pa­ci­tat de bas­tir dis­cur­sos que, tot omplint de con­tin­gut les este­la­des, acon­se­guis­sin interes­sar a la soci­e­tat cata­lana. La desunió d’aquell reguit­zell d’orga­nit­za­ci­ons tam­poc va con­tri­buir a asso­lir que ara l’inde­pen­den­tisme governi. És a dir, que sigui majo­ria política. Govern que, al cos­tat d’una soci­e­tat civil al més àmplia, enfor­tida i diversa pos­si­ble acu­muli prou força per acon­se­guir fer rea­li­tat el dret democràtic a l’auto­de­ter­mi­nació, accep­tat i vali­dat per l’Estat espa­nyol i la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal. Si no és així, com?

De quina manera pretén l’ANC ser útil a l’inde­pen­den­tisme apro­fun­dint en les diferències del movi­ment? Podria ser el bàlsam gene­ra­dor de con­sen­sos, en lloc de gaso­lina al govern. Amb quin pro­jecte? El par­ti­disme de l’ANC l’ha afe­blit, i posa en risc el movi­ment al qual li és impres­cin­di­ble el doble, al car­rer i a les ins­ti­tu­ci­ons. Molts inde­pen­den­tis­tes no ani­ran a la mani­fes­tació perquè no se sen­ten repre­sen­tats pels crits de “traïdors” i la falta de con­sen­sos. La nostàlgia dels 80 sols hau­ria d’interes­sar a l’Estat.