Dos mesos amb bessones

Arriba el moment i anem a fer l’ecografia, just al principi de l’embaràs i ens diuen que, segurament, seran dues. I a partir d’aquesta hipòtesi apareixen un allau de preguntes, d’inquietuds i d’esperances. La següent ecografia confirma allò que ja esperàvem i ens havien avançat: bessones. I, ben aviat, ens expliquen que tenim un embaràs de risc, amb el conseqüent repòs de la mare, que caldrà fer un seguiment exhaustiu, que cal controlar-ho tot al detall. Cada dos per tres anem a Maternitat, on ens atenen de forma excel·lent i després d’alguns ensurts arriba la setmana 33.

Hem passat uns mesos de molta il·lusió muntant l’habitació, comprant els bressols, el cotxet, la roba, pensant com ho farem una vegada arribin, informant-nos i decidint els noms, els padrins i mil i una coses més que hem anat debatent al llarg de tots aquests mesos. Alhora, tot aquest cúmul de desig es barreja a estones amb l’angoixa del que tot surti rodó, sobretot això.

Finalment, ens diuen que demà serà el dia: ens acompanya un sentiment de confiança i, després d’un part ràpid i senzill, ens aflora una sensació d’alleujament: ja son aquí… Les nenes han nascut bé.

La mare ha fet un esforç titànic durant tot l’embaràs i, després de la cesària, està convalescent i jo vaig cap a la zona de les incubadores per fer el pell a pell, el mètode cangur que tan recomanen. I m’haig de presentar, és clar. És la primera vegada que diré una frase que imagino m’acompanyarà tota la vida: soc el pare de l’Aina i de la Mar. I les veig tan petites, tan maques, és tot tan especial… L’endemà a l’exterior ressonen els petards de Sant Joan i a nosaltres ens esclaten les emocions.

Passen tres setmanes a la incubadora on van guanyant pes, uns dies que avancen més ràpid dels que ens pensàvem: estan ben ateses, la seva evolució és l’adient i nosaltres anem fent la prèvia que es fa en tots aquests casos (donant biberons, canviant bolquers, prenent la temperatura i, sobretot, escoltant les indicacions de l’equip de l’hospital), abans de la seva arribada a casa. Finalment els donen l’alta domiciliària (durant uns dies una infermera les visita per fer-los seguiment) i anem tots quatre cap a casa, a poc a poc els avis, els tiets, els cosins i els amics les poden conèixer i ens anem acostumant a aquesta nova realitat, que mai deixa de sorprendre.

Al principi, tot és nou, tot és aprenentatge i descobriment, fins que al cap d’uns dies comencem a sistematitzar-nos, a crear un mínim d’horaris i dinàmiques, amb les aventures corresponents, perquè tenir bessones no deixa de ser una anomalia i –suposo– ningú està preparat per a tal tsunami. Cal mantenir la calma, tenir la capacitat d’organizar-se bé i de crear una cobertura diària d’atenció i cures, també per a nosaltres.

Sortosament, han estat molts els que ens havien aconsellat durant aquest temps: agafeu ajuda, no vulgueu fer-ho tot vosaltres. I, es ben cert, que l’única manera coneguda d’arribar lluny és fent equip, generar relleus i poder descansar per tenir hores de qualitat, per poder donar el millor d’un mateix, per gaudir d’aquest regal que ens ha donat la vida.

Les bessones creixen ràpid, superen un petit episodi de còlics, mengen bé, guanyen pes, les vacunen als dos mesos, dormen i es mouen amb entusiasme i, a estones, obren els ulls com quan la Lluna fa el ple. Han passat dos mesos a tota velocitat i la seva presència, cada dia més, ens omple el cor.