Nius de llibres

La presentació de la Biblioteca Pública de l’Estat a Barcelona, de la darrera setmana d’agost, és una bona notícia, i encara fa més goig que s’anunciï com la més gran de les provincials, mentre el ministre del ram es compromet que la gestió serà transferida a la Generalitat. Molt bona nova, encara que les obres no comencin fins a finals de l’any vinent i que la memòria recordi que Jorge Semprún, ministre de Cultura de Felipe González, l’any 1989 va fer la mateixa promesa.

A les darreries del 2027 es podrà gaudir del nou temple de la cultura, evocant que per Catalunya s’expandí el model de biblioteques públiques dissenyat a la Gran Bretanya a meitats del segle XIX. La Mancomunitat, el 1915, decidí apostar pel paper social de la cultura i encarregà a Eugeni d’Ors, aleshores tècnic del Consell Pedagògic, la proposta de biblioteques populars. Tres anys després, els nous equipaments de lectura, estudi i préstec s’estengueren pel país, malgrat les traves de les dictadures de Primo de Rivera i Franco.

Ara a Catalunya hi ha 430 biblioteques, associades a la Xarxa, la Diputació o els ajuntaments, o a un conjunt de les tres institucions. Barcelona Ciutat les dispersa pels barris, amb un servei cultural obert i creatiu. I les ciutats metropolitanes començaren a escoltar les peticions dels conciutadans i convertiren unes escasses representacions en equipaments nous i ben dotats, que es feren notar a partir de la impulsió dels ajuntaments democràtics.

Recordo la meva descoberta d’una biblioteca pública, quan al meu poble La Caixa de Pensions feia anys havia convingut amb la Diputació la creació d’aquest servei com a complement de l’emblemàtica oficina número 5, el 1929. Sortint d’escola, prolongàvem el contacte amb els llibres, sota la vigilància d’una bibliotecària que tenia feina per mantenir el silenci de la sala. El 1966 i aprofitant l’edifici del Museu, nasqué la Biblioteca Sant Anastasi, testimonial en una ciutat superpoblada. Caldria trencar el sostre de vidre del franquisme per valorar la necessitat d’aquests espais culturals.

Al Barcelonès Nord, amb uns possibles 420.000 usuaris, es comptabilitzen catorze biblioteques populars: sis a Badalona (Can Casacuberta, Pomar, Sant Roc, Lloreda, Llefià i Canyadó), quatre a Santa Coloma (Central, Can Peixauet, Fondo i Singuerlín), dues a Sant Adrià (Sant Adrià i La Mina), una a Tiana (Can Baratau) i una a Montgat (Tirant lo Blanc). El fons del primer equipament de La Caixa anà a parar a Sant Roc i Can Casacuberta fou hereva del contingut del Museu.

Can Casacuberta, a l’eixample badaloní, lliga la història d’un passat industrial i un futur cultural. Quan al nord de Barcelona es desenvolupà amb èxit un gran polígon fabril, a les darreries del segle XIX, l’industrial tèxtil Josep Giró bastí la que arribaria a ser la primera fàbrica estatal de gènere de punt. L’arquitecte Joan Amigó dibuixà el conjunt, exemple del modernisme industrial, i el 1907 els telers del nou enginy començaren a teclejar. Ca l’Isop –malnom del primer propietari– passà a Salvador Casacuberta (1921), que feu famosos al món els seus mantons de Manila. En acabar la Segona Guerra, el grup Bacàs adquireix la fàbrica i trampeja diverses crisis industrials, fins a tancar definitivament el 1979.

L’ajuntament adquireix el conjunt i decideix dedicar-lo a equipament cultural i encarrega als arquitectes Poch i Moliné el disseny d’una espaiosa biblioteca comarcal. El 1992 els usuaris celebren el nou espai, que esdevé capdavanter en el mapa urbà. Però la felicitat dura poc en el món de la cultura i el novembre del 2019 l’Ajuntament tanca l’equipament per unes suposades obres de manteniment. La realitat diu que aviat farà tres anys de la clausura. Més de 120.000 volums descansen als nius del silenci i els estudiants i assedegats del llibre només contemplen unes portes tancades. Un trist paisatge.

L’edifici tancat ha vist passar tres alcaldes i tres regidores de Cultura de tres partits diferents. Tots amb bones paraules, però la insensibilitat municipal és flagrant. En el món dels llibres, la política municipal mereix un suspens i, amb boca petita, es diu que acabarà l’actual mandat municipal amb la biblioteca tancada. I preocupa pensar que potser només és l’exemple de moltes altres mancances.